El salvador

 Un petit escrit que vaig penjar a la privada no fa gaire, tot després de twittejar "El simbolisme em salvarà o viuré en la misèria, no hi ha terme mig", recordant lo familiar que era amb aquest concepte. Ara em sembla oportú compartir-lo:

El salvador és un personatge amb el que vaig començar a pensar ja fa molts anys, i que marca bastant la meva adolescència. Com diu el nom, és una persona que et salva de la desgràcia, que et treu del pou de misèria i t'eleva al món de la resta dels mortals perquè puguis viure amb ells. Sempre ha estat un figura més aviat mística i difusa, que apareix únicament a la imaginació. Neix de la desesperació, beu de l'heteropatriarcat i es nodreix dels constructes socials; el salvador ha estat sempre un home que apareix del no-res i màgicament et cura, com el millor príncep blau que podries imaginar. Tot i que sempre ha cabut la possibilitat de ser una amistat, idealment ha estat algo més. Més "elevat", més "trascendental". I, per descomptat, no hi hauria manera que jo no m'enamorés d'aquell que em salvi, de manera que príncep blau retrata bé aquest personatge. 

No ens mentirem, la perspectiva de sortir sols dels forats és, com a mínim, descoratjadora. Molts cops ni tan sols és una opció: com podries sortir tu sol d'allà? Sense ajuda? O et salva algú o mai podràs, simplement és inviable. Estàs tan enfonsat en el fang que mai aconseguiries sortir pels teus propis mitjans, necessites algú que et tregui d'allà, algú, algú, no saps ni qui però algú vindrà a buscar-te, segur que algú et salvarà. Ja no t'importa en la forma que vingui, el busques arreu, intentes fer dels teus amics el teu salvador. I, tot i que ells tenen cert mèrit, no són ni seràn mai el salvador. El salvador no existeix. Aquell que estarà sempre al teu costat no és cap altre que tu mateix: només tu et pots salvar. És una idea alliberadora alhora que decebedora. Mai ningú et podrà rescatar, ho hauràs de fer tu sol, però a canvi saps que mai estaràs sol de veritat: et tens a tu, ets literalment inseparable de tu mateix. La idea del salvador és innegablement captivadora, i amb el que més m'agradava fantasejar era amb la salvació mútua, doncs per salvar-me has de comprendre'm, i ningú que no hagi estat submergit en la foscor pot fer-ho. Per mi hauria estat el màxim al que hauria pogut aspirar. Com ara sé que això no existeix, algun cop que ho trobo a la ficció em molesta: aquell personatge que és com jo m'hauria pogut donar la clau per la salvació... Però l'ha salvat algú altre, i ja no em serveix de res. De veritat no hi ha manera de salvar-se a un mateix? Quin és el camí? No hi ha camí? 

Amb els anys he deixat de visualitzar el salvador com una persona, però segueix sent molt real per mi. Ara és un concepte vital lligat a la meva existència, la porta a la meva vida: només he de trobar la clau. Sé que existeix aquesta porta, sé que puc travessar-la, però no sé quina és la clau. Si la vida no té sentit (i no el té), per què vivim? Per què seguim endavant? No tinc cap problema amb que la meva existència no serveixi cap propòsit ni motiu, no vull cap destí ni predeterminació. Però aleshores, què és el que marca la diferència entre viure i no fer-ho? Per què escollim viure, quan és més senzill no fer-ho? No necessito quelcom que li doni sentit a la meva vida sinó allò que la fa valdre la pena. Per què Sísif es rebel·laria contra l'absurd? 

Vaig tenint epifanies curtes que oblido de seguida amb la resposta. Hi ha moments que la veig amb claredat, tan diàfana i cristal·lina que és inverosímil com se m'ha passat per alt fins ara, i en canvi de vegades només puc veure una boira opaca i negra que l'envolta: com podria haver arribat a pensar que allò era la resposta? Ara, la major part del temps estic tan a prop que quasi puc tocar-la, però sempre se m'escapa. Suposo que és part de l'experiència. Penso que la resposta la pot tenir el simbolisme: viure és un acte purament simbòlic. A què em refereixo amb això? Penseu en qualsevol cerimònia, per exemple, un funeral. Les cerimònies són la viva imatge del simbolisme. "Acomiadar" algú que ni tan sols et pot respondre ni sabrà que ho has fet és prou ridícul, i ho fem més per nosaltres que per ells. La cerimònia en la seva totalitat és absurda des de la racionalitat, però no per això hauríem de deixar de fer-la: és simbòlica. 

Crec que així hauria de ser la meva vida. Viure és un acte simbòlic. La resistència de Sísif és simbòlica. No vull una raó, un somni o una persona que em lligui a aquest món, perquè un cop no estigui em tornaria a quedar sense. Vull algo més permanent i trascendental: vull un motiu inherent a la pròpia existència digna. El simbolisme és etern.

No estic segura que aquesta sigui la clau, i tot i que ho sigui encara em caldrà decidir si vull obrir la porta i creuar a l'altra banda, a la banda on esteu tots vosaltres. Qui sap? De moment, em conformaré amb trobar la meva clau.

Aprofito per afegir que aquesta és purament la meva resposta (en cas que realment ho sigui), probablement no serveix per ningú més, ja que cadascú té la seva pròpia manera de viure. De vegades sento la necessitat imperiosa de que algú m'atorgui aquesta resposta, però crec que aleshores no em funcionarà a mi. Hi ha històries que vull que arribin per fi al punt on un dels personatges trobi la seva resposta a com viure, però em sento atemorida davant la perspectiva que aquesta no ressoni absolutament res amb mi, que la senti totalment aliena a mi. Encara que em dificulti considerablement les coses, crec que l'hauré de trobar jo mateixa, la meva clau personal i intransferible, com una contrasenya amb la que per fi poder accedir al món real.