No cal deixar que m'atropelli el tren, puc agafar el següent

 Sí, finalment, els rumors són certs: no acabo la carrera! Ara que ja us he espantat puc matissar: no acabo la carrera aquest any. Els 4,5 anys de Física em miraven amb uns ullets que ni les meves gosses m'han posat mai. No ha estat una decisió impulsiva ni motivada únicament pel meu desig que les coses no acabin mai, cosa que podria haver passat perfectament, però és que de tota manera al pensar-ho deia "és impossible que sigui realment tan bo com sona, alguna trampa oculta hi ha d'haver". Resulta que no hi ha cap trampa oculta i L'ÚNIC inconvenient és haver de pagar una segona matrícula d'efis (merda d'assignatura, així que ja em va bé deixar-me-la).

Però recapitulem, per què vaig sentir la necessitat d'allargar si fins ara havia fet parides com matricular 42 crèdits un semestre o tenir 7 exàmens un mes de juny (i treure-me'ls tots, s'ha de dir) per tal d'acabar a temps? Dir que volia fer cinquè era simplement una manera d'intentar escapar de la realitat, purament wishful thinking i no quelcom que anés a dur a terme, perquè amb quina excusa podria fer jo això? Ara bé, aquest semestre i, sobretot, el putíssim màster dels collons, tenien uns plans ben diferents per mi. 

A mi m'agradaria fer el màster de partícules i cosmo, el tipiquet de física teòrica on t'expliquen coses que sonen súper xules però després vas a classe i no entens res i dius se m'ha anat tota la il·lusió de cop i no vull tornar a fer física en la meva vida; aquest vull fer jo, per mantenir-me en la meva línia d'autodestrucció. Per millorar les coses, no vull fer cap altre màster que no sigui d'aquest estil, no em criden gens les altres opcions, o sigui que és una mica tot o res. Ara bé, entro al màster? Per sorpresa de ningú, no! El meu expedient ha anat millorant, però encara no supera ni s'apropa molt a la nota de tall (que per cert, és aproximadament un 7 en TOTS els maleïts màsters de merda, que ofereixen unes 30 places com a màxim), i després també compta una mica el currículum. El meu currículum, sí, que no existeix, literalment. No tinc absolutament res a posar a part de "m'he guanyat uns tristos euros fent classes de repàs a nens". La carta de motivació: motivació realment no en tinc cap, però si no entro em tiraré a les vies del metro així que accepteu-me porfiplis :)). O sigui que sí, desastre de dimensions colossals. A part d'altres putades com que aquest màster de la UB que és astro i partícules conjuntament però de mencions separades (una mica com aplicada i fonamental) té places juntes però has d'aplicar per separat i només a un, és a dir, és doble pel que volen i simple quan els convé a ells. Cabrons. Espero que cap dels meus profes arribi a llegir això o em quedaré fora però per imbècil.

La opció ideal seria quedar-me a la UB, però com el panorama no m'és gaire favorable he hagut de buscar altres opcions. La resta de llocs a Espanya (perquè a l'estranger s'anirà te puta mare a que li cobrin la milionada del segle) no havien posat les dates del calendari de preinscripció al febrer, quan ho vaig mirar jo tot una mica després d'exàmens, així que vaig pensar que ja ho tornaria a mirar més endavant i vaig seguir amb el meu semestre. En aquest semestre concret un cop més estic fent 6 assignatures, i tot i que una d'elles és de 3 crèdits, el laboratori de moderna hauria de comptar com 9. Segur que heu vist els 40 tuits que he fet queixant-me d'aquesta assignatura, així que no ho repetiré, però és una càrrega de feina bastant important i que sobretot em treu un munt d'hores que no puc dedicar a la resta d'assignatures, i el TFG, per molt que m'agradi dedicar-li hores, també és prou feina i, a més, m'agradaria fer-la bé, és el meu treball i estaria guai currar-me algo per un cop a la vida. De manera que no vaig a tornar a mirar res dels màsters durant el mes de març i, de sobte, per setmana santa tenia milers de coses a fer (entre elles estudiar pel parcial d'efis del primer bloc sense haver anat a classe més de 2 dies ni haver-me mirat jo res de res, per suposat). Va ser allà que vaig tornar a mirar-me els màsters perquè ja tocava, i vaig veure que se m'havia passat el primer plaç d'un d'ells sense que jo hagués vist ni les dates. Lògicament, vaig entrar en una espiral depressiva que em va portar a redactar mentalment la meva carta de suïcidi mentre em dutxava, fet que quan li vaig explicar a la Sofia al bar el tio de la taula del costat es va girar mirant-me amb cara de por. Reacció comprensible. Resumint, estava enfangada fins al fons i portava estressadíssima molt més del que és acceptable per mi, que sóc una vaga sense remei. A mi no m'agrada viure estressada. Quina obvietat, direu. Sembla obvi, però a molta gent li agrada matar-se a treballar o sacrificar el seu temps lliure per la productivitat. Ho sento, no sóc una d'aquestes persones; a mi em cal el meu temps lliure i sobretot temps per plantejar-me què cony vull fer amb la meva vida, que ja fa molt temps que segueixo endavant només per inèrcia i en algun moment he de poder parar, respirar, pensar. Sempre està la pressió que per molt que tu t'aturis, el temps i el món no, i mai et pots donar aquell descans que necessites desesperadament perquè segueixes corrent en una cursa que no t'aporta absolutament res i només et sents defallir. A la meva psicòloga un cop li vaig dir, necessito unes vacances, de tot. Temps per reflexionar i pensar com puc afrontar el fet immutable que seguiré aquí i no puc seguir fent veure que no, que ja estic massa gran per fugir de la meva pròpia vida sabent que aquesta seguirà endavant per molt que jo no vulgui. Sé que és un pensament privilegiat, la majoria de gent no es pot permetre aquestes vacances, i fins aquest moment jo tampoc. Però no hauria de ser un privilegi, perquè tot acaba arribant, i si no et dones un descans quan cal al final caus a terra.

Aquests últims mesos em sentia com si estigués corrent davant d'un tren, un tren que no deixa d'accelerar i que inevitablement m'acabarà atropellant. A la meva manera de veure-ho, tenia dues opcions: seguir corrent i apretant com ara, sabent que és una situació que només empitjora, o bé parar i deixar que el tren m'atropellés per fi esclafant-me contra les vies. Una pasteta de Marta és una idea que sovint imagino amb desig, dius "a la merda tot, que s'acabi ja". Com sabem perquè us he fet spoiler al principi i amb el títol d'aquesta entrada, resulta que hi havia una tercera opció secreta que ni tan sols havia considerat mai, i que al fer-ho semblava mentida, ja que és la resposta òbvia i clara al meu dilema: puc senzillament apartar-me. Esperar els minuts de rigor (o més si tinc la mala sort que és rodalies), i agafar el següent tren. És a dir, allargar la carrera i fer el màster l'any que ve. Tan fàcil com això. I el millor de tot: porta 40 avantatges inclosos! Us faig la llista (no exhaustiva): TINDRÉ TEMPS! gairebé un any sencer de tranquilitat, que puc aprofitar per fer un munt de coses i posar-me al dia amb l'infinit de coses i gent que he anat deixant de costat perquè no donava abast; adéu a l'ansietat constant de buscar un màster on pugui entrar i la roda infinita de la qual ja no podré sortir perquè si vull fer un doctorat també m'ho hauria de començar a mirar abans de finals d'aquest any (liada històrica); fer el vago; treure'm finalment el carnet de conduir (després d'anys dient que ho faré); fer pràctiques a algun lloc per guanyar currículum i contactes i poder entrar al màster, en les quals no cobraré gaire però segur que és més que la misèria que guanyo fent classes de repàs; l'any que ve em puc mirar totes les opcions que tinc amb calma i sense pressió, sabent que no se'm passaran un munt de llocs o detalls importants només perquè no arribava a fer més; deixant-me efis aconsegueixo un semestre més tranquil en el qual puc centrar-me en la resta d'assignatures per intentar pujar nota (i que em compti per l'expedient, que fent preinscripció ara ni tan sols et compten les notes del juny); quedar-me a físicaub un semestre més... Se m'arreglen tots els problemes.

La gent que m'ha vist un cop havia pres la decisió em deien "se't veu molt contenta". Ho estic*. Em sento genuinament alleujada, com que tot torna al seu lloc una mica, i encara incrèdula per com algo tan obvi com fer servir el lliure albir per decidir com vull que vagi la meva vida no se m'hagués passat pel cap en cap moment fins ara.

* Contenta amb la meva decisió. Contenta en general és molt més complicat, segueixo sent una adolescent emo, realment.

Ronda de PPFF (preguntes freqüents):

- Tia llavors podries haver-ho decidit fa molt i estalviar-te matricular 40 assignatures un semestre!

Sí, però no. M'agrada el meu itinerari i no me'n penedeixo de res, ha estat prou divertit, la veritat. Per no mencionar que les meves motivacions eren prou diferents (en aquell moment em feia pànic que els meus amics s'avancessin i jo els perdés de vista, confinada sempre a anar pel darrere i veure'ls cada cop menys fins que els nostres camins es separessin inevitablement), i que tinc poca tendència a recriminar-me decisions passades, que si les tornés a viure probablement acabaria fent el mateix.

- No podries simplement fer efis al setembre i estalviar-te la segona matri?

Podria. Però no vull, per 2 raons: la primera és que em fa una mandra bèstia estudiar a l'estiu, cada any ho faig i cada any em surt malament (comproveu el meu historial de tenir una única recu i suspendre-la igual perquè sóc profundament subnormal), i que és una assignatura pensada per fer-la en 2 exàmens separats en 2 blocs, com AsCo. Es pot fer en un examen? Segur que sí, però no seré jo qui ho descobreixi. La segona raó és que deixar-me efis és la meva excusa perfecta per seguir aquí i per no fer el màster aquest any, i aquesta és l'única part del meu pla magistral on sí caic una mica en ser una nena consentida perquè encara no estic preparada per sortir de la uni i, per tant, no ho faré. La part crucial del pla és, recordem, no fer el màster aquest any. Si faig efis al setembre sí que és una mica semat donar-me un any de marge, així que com he dit, efis és l'excusa, i he sentit que el semestre de tardor és el bo. Pla sense fissures.

- I no vols dir que no hauria estat millor deixar-se efis a la prematrícula del semestre i així evitar-te els costos addicionals?

Potser, però aleshores no podria haver fet TFG. Ja m'ho havia plantejat, però com ja li havia escrit al Sordi Jalvadó de ser el meu tutor amb una antelació veritablement vergonyosa de lo paranoica que estava amb el tema del tutor sentia que passaria una vergonya històrica si de sobte li digués "ja mira és que al final no acabo ara... No podré fer TFG aquest semestre... Jajaja..." I vull fer-lo ara. Estic contenta fent el TFG ara, fent la resta d'assignatures que faig ara. Com he dit, no canviaria res.

Fins aquí la meva entrada, suposo que ha estat un post una mica avorrit per tal de ser informatiu, em sap greu. Ara ja sabeu amb detall el meu itinerari en el proper any ;)

Només tinc dues neurones i xoquen entre sí constantment

 Sovint sento que el meu cervell no funciona, per diverses i abundants raons. Crec que en part és una mica el meme de tothom al metro pensant "I probably lack something fundamental that makes me human", però en part és una sensació tan freqüent i que trobo a tants àmbits de la meva vida que realment m'ho acabo creient. No entenc gaire la vida ni les relacions humanes, d'aquestes últimes tinc una visió bastant diferent a la normal, ja que m'enfada bastant. És el nostre primer cop vivint, així que diria que tothom està com jo, tot i que normalment no ho sembli. Dóna la sensació que la gent segueix un camí prou ben marcat, que fa algunes voltes i puja o baixa en major o menor mesura però segueix endavant. Jo crec que estic perduda enmig del no-res. No hi ha gaire camí, només alguns trossos abandonats. De vegades, encara que els trobi tampoc els segueixo, perquè no estic segura de voler un camí. Molts cops el meu camí va cap enrere, no cap endavant, i indiscutiblement és la ruta llarga: tothom m'avança o senzillament ja estava davant i es fan puntets llunyans que s'acaben perdent de vista. Tampoc hi ha res dolent amb això, només que alguns cops m'agradaria que m'acompanyessin, que els camins de la gent que estimo sempre estiguessin al costat del meu i no acabessin o es bifurquessin abans jo estigui llesta, és a dir, mai. 

No sóc una excepció a la resta d'humans: jo també busco desesperadament la connexió amb els altres. Sóc tímida i em fa por socialitzar, però m'agrada crear nous vincles amb la gent. Espero no deixar mai de fer-ho, perquè sento que la meva vida consisteix una mica en això, un viatge llarg i dur en el qual coneixeré a tota la gent de la que després m'hauré d'acomiadar, en la lluita contra aquesta realitat absurda que em pren tot el que algun cop ha estat preciat i contra el pas del temps. Sento que deixar de lluitar i acceptar amb resignació que no puc guanyar no és el que he de fer, tot i que potser seria més fàcil. Crec que patir tant demostra lo molt que els he estimat o que els estimo, no preferiria sentir menys per estalviar-me el patiment. Dostoyevski pensava d'una forma similar, "Pain and suffering are always inevitable for a large intelligence and a deep heart." Sí, em consolo pensant que dec ser prou inteligent per patir d'aquesta manera. Que com a mínim no sóc estúpida, o no del tot. De tota manera, probablement m'agrada recrear-me en el dolor una mica massa, i així no hi ha qui visqui en pau. El meu cervell no funciona perquè sempre que trobo el meu camí mentre volto sense destí decideixo abandonar-lo, i després em lamento quan el busco i no el trobo.

La visió hegemònica de les relacions d'una persona és jeràrquica i ben limitada: en ordre ascendent, primer van els coneguts; després els amics; després els familiars, que sota cap concepte deixen de ser familiars teus i per tant els deus una bona relació passi el que passi, i per últim tenim les relacions de parella coronant la piràmide. De fet, aquestes dues darreres les podríem posar a la mateixa alçada, ja que sovint es creuen i has de fer de la teva parella la teva família. Si no vols formar una família alguna cosa extranya passa dins del teu cap. Anàlogament, tenir parella és el fi últim per tothom; el sistema està enfocat a que et juntis amb una persona (i una de sola, res de relacions no monògames, i per suposat del gènere oposat en general) i visquis amb ella la resta dels teus dies. La idea de les ànimes bessones, la mitja taronja, etc. és la mentalitat predominant en la població, que t'assegura que hi ha la persona esperant-te i que no t'has de preocupar, perquè tot arriba. Per molt que no t'esforcis, trobaràs el teu salvador, el teu príncep blau. És la propaganda que ens han venut des de ben petites, al cap i a la fi. Aquesta idea, a part de misògina, és profundament absurda. Entenc molt bé les ànsies de fer que una relació duri per sempre, però no entenc per què ho aplicaries només a les relacions romàntiques, com si les altres tinguessin un valor intrínsec menor. L'objectiu i l'aspiració de la vida de tothom és sempre (per molt que no sigui l'únic) emparellar-se, casar-se, formar una família. Jo no vull aquesta vida. A sant de què se'ns havia de preguntar amb 7 anys (i, posteriorment, de manera freqüent) si volíem tenir fills? Érem nenes petites, què havíem de saber? Per descomptat, en aquell moment totes dèiem que sí, perquè mai havíem pres una decisió conscient sinó que se'ns havia inculcat la resposta. Per què si la resposta és que no el següent pas és que se't qüestioni? Com és que em pregunten a mí per què no en vull tenir i no a les que responen que sí per què sí volen? No és molt més important saber per què ho volen? Potser sí és que no entenc les relacions romàntiques, com tinc la sospita. No sé com funcionen, no sé en què es diferenciarien d'un altre vincle qualsevol que pugui tenir jo, no sé què les fa més especials que la resta. Per què haurien de ser tan diferents de la relació que pugui mantenir amb els meus amics, amb els meus avis, o la relació extranya o parasocial que mantens amb alguna gent que no coneixes tant? No crec en absolut que siguin fonamentalment diferents, només diferents i punt. Si penseu que exagero és perquè no us heu fixat; l'altre dia se'm va dir (en referència a que tinc la personalitat d'un gat que bufa quan l'intenten acariciar) que era així perquè encara no havia trobat l'amor, que això em canviaria. Poques frases més idiotes i amb menys raó he sentit. Sí, no tinc gaire clar si sé estimar d'aquesta manera, si seria capaç de tenir una relació normal i no les coses rares de fins ara, però sé perfectament el que és l'amor: impregna cada vincle que tinc, que no són pocs. Tal com diu la pel·lícula de Love Actually, "Love actually is all around". L'amor està a tot arreu, no és exclusiu d'un tipus de relació concreta. M'enllaço amb la gent de maneres canviants i particulars, i d'això tracta viure. El meu cervell no funciona perquè m'enganya amb els meus sentiments i deixo de saber què sento de veritat i què no, deixo de saber si de veritat he estimat a algú o era només una il·lusió i em diu que realment el que passa és que simplement no estic feta per això i mai podré saber el que se sent.

Lògicament, tenir depressió m'ha alterat i deteriorat el cervell, encara no tinc gaire clar fins a quin punt. Crec que m'afecta a diverses coses, entre elles a la memòria. Els últims anys són com una taca gris i difusa, i els últims mesos directament no existeixen gaire: estan en blanc. Ocupen espai, perquè sé que estan allà, però no puc recordar gairebé res al respecte. Segons el psiquiatra, senyor al qual vaig intentar resumir la meva vida en una hora i prou però es va veure capacitat per receptar-me uns antidepressius, tinc unes quantitats bojes de cortisol al cervell i és el que em causa que al despertar-me d'hora tingui veritables ganes de matar-me i que si m'assec em costi un esforç titànic aixecar-me i seguir amb la rutina programada. El cert és que no em sembla una mala explicació, tinc algun altre desajust hormonal que podria estar causat o influenciat per això, i a més tinc una greu manca de dopamina, el que fa que a la mínima que rebo una miqueta automàticament em torno addicta a allò, és igual si és el sudoku, el buscamines, fer doomscrolling a twitter o qualsevol dolç repugnantment industrial que em dóna un petit tastet de felicitat durant cinc miserables minuts fins que m'ho acabo. El meu cervell no funciona perquè visc dissociada de la realitat i és incapaç de processar res del que visc i molt menys guardar-ho a la meva memòria, per això tinc espais en blanc.

Ja per acabar (no perquè no em quedin 40 justificacions de per què el meu cervell no funciona sinó perquè no sabria com explicar-les i això s'està fent ja prou llarg), estic apàtica perduda. Ja he parlat d'aquest tema, el que més m'afecta és no tenir ganes ni esma de fer res. Mai. Els dies passen, però jo no passo els dies: més ben dit, els dies em passen pel damunt. Hi ha un munt de coses que m'agraden i que voldria fer, però no puc fer-les i no puc predir si algun dia m'aixecaré i podré fer alguna d'elles, així que visc sense fer res. Voldria dibuixar, voldria escriure (avui he pogut en bastant temps, i porto ja hores per aquestes pobres línies que esteu llegint), voldria jugar (no puc ni jugar!! Lol lmao), voldria veure sèries i pelis que m'agraden o que mai he vist però en tinc ganes, voldria tocar el piano, VOLDRIA LLEGIR!, voldria tornar a intentar aprendre japonès, voldria escoltar música sense que em rallin les meves cançons preferides, voldria interactuar críticament amb l'art i analitzar-lo, voldria quedar amb els meus amics i sentir que estic allà amb ells i no que un vidre invisible ens separa, voldria sortir al balcó a reflexionar o quedar-me mirant la paret mentre penso una bona estona, voldria fer introspecció, voldria estudiar i mostrar interès per les coses que m'interessen, voldria formar-me i culturitzar-me, voldria deixar de lamentar-me i fer algo per intentar arreglar aquesta societat desastrosa que tenim... Voldria fer tot i no puc fer res, no puc ni avorrir-me. Sóc com un fantasma a qui el món travessa, completament transparent: no puc interactuar amb ell. Tal com deia Aristòtil, els humans som éssers socials; privar a qualsevol de nosaltres de l'interacció amb l'entorn és, essencialment, condemnar-nos a mort. Així que sí: el meu cervell no funciona perquè vull fer coses però no em deixa fer-les, i no hi ha disciplina, força de voluntat o la xorrada d'eufemisme que més us agradi per dir-nos als malalts mentals que no fem suficient que sigui capaç d'impedir-ho.

Sisplau traieu-me ja de Física UB (Com ens encanta estar a Física UB)

 Fa dos anys vaig veure el típic post de Física UB a insta desitjant unes bones festes a tothom i, desquiciada com estava, vaig penjar una història cagant-me en la seva estampa perquè ho veiessin els meus amics, del que posteriorment vaig fer el meu tuit fixat. Ara, a quart de carrera i espero que al meu últim semestre de tardor, crec que ha arribat l'hora de parlar en profunditat de la meva relació amb la carrera des que vaig entrar. Suposo que és molt similar per tothom, tots veníem d'un batxillerat més aviat tranquil que se'ns donava bé i de sobte vam començar a suspendre o treure cincs justos a tothora. Amb el temps, un cinc són sis crèdits, però realment l'incomoditat i la sensació que podries fer-ho millor (que ETS millor que això) mai desapareix. Crec que la majoria ho acaba acceptant prou ràpid, que t'acostumes, però a mi mai se'm treu del cap el fet que el meu peak va ser al batxillerat i des d'aleshores sóc una versió de mi mateixa que intenta desesperadament arribar fins allà un altre cop, amb un èxit més aviat negligible. Hi ha gent que entrava a la carrera sense gaire passió; a mi la física m'encantava. Realment és molt dur saber que ja mai tornaré a sentir el mateix, que estic massa cremada i massa cansada com per sentir un altre cop la il·lusió que un dia em provocava. 

Em queixo de física i em queixo sovint i amb ganes, com de tot. L'odio, odio la carrera i odio fisicaub. Tot i això, aquesta no és ni de bon tros l'única emoció que sento al respecte. La relació que mantinc amb la carrera és més aviat una relació tòxica promig, on només segueixo perquè sé que en el fons l'estimo. L'estimo perquè en el seu dia l'estimava, perquè és part de mi, perquè sé que si no estigués tan atontada i cremada la gaudiria, perquè sento que és l'únic que puc fer i que és el meu lloc, perquè a la meva jo de fa quatre anys li feia il·lusió. Suposo que ho faig per ella més que per mi. Els moments on gaudeixo són escassos, difícils de trobar i poc intensos, si féssim el balanç sortiria ben negatiu. De vegades està bé, estudiant dius "ah, què interessant! Mai ho hauria dit amb lo avorrides que són les classes", però en general simplement arriba a "està bé". M'ho hauria de passar millor, penso. 

Ahir vaig veure una peli sobre uns presoners, i un d'ells em va fer conèixer el que vol dir estar institucionalitzat. Potser és una mica extrem comparar la facultat amb la presó, però com l'estètica i tot és similar ho deixaré passar. Bàsicament deia que primer l'odies, després t'acostumes i finalment no hi pots sortir, no pots concebir una vida fora d'ella. Això mateix m'està passant a mi, estic absolutament institucionalitzada per Física UB. L'odio, estic acostumada i la necessito alhora, tot al mateix temps i en un caos absolut on alguna de les tres emocions s'esforça per dominar sobre les altres. Ara que s'apropa el final, que començo a veure que aquest túnel té una sortida, deixo de tenir ganes d'arribar-hi. Sí, sembla que contra tot pronòstic no vull deixar Física UB. Em fa por, de fet. Són diverses les raons que causen això, no entraré en gaire detall però es poden resumir com segueix:

1. La vida adulta espanta i m'horroritza a uns nivells una mica més exagerats del que haurien de ser, vull seguir posposant prendre decisions rellevants pel meu futur i actuar com una persona normal en societat tot el que pugui, a veure si algun dia em sento capaç de fer front a aquestes coses.

2. La inèrcia de la rutina i els llocs coneguts, no vull sortir de la meva zona de confort. Tot i que no ho passi especialment bé amb la meva rutina, és la meva rutina i, per tant, ja em sembla bé. Si heu llegit algun altre post del blog us podreu imaginar que tinc una fòbia malaltissa als canvis, i com a tal vull romandre en un estat molt similar a l'actual: per això vull fer el màster aquí! Així res canvia realment! Tinc un nivell d'immaduresa fascinant.

3. Com he dit, la institucionalització. Malgrat tot, aquesta carrera m'ha donat molts bons moments i sobretot molts bons amics. Clarament el millor que té la facultat i que ja vaig notar des del primer dia és l'ambient i la gent. Ho trobaré molt a faltar; quan penso en que ens dispersarem i no tornaré a veure o parlar amb molta gent em deprimeixo moltíssim. Com que no ens veurem cada dia a classe, o al bar, o de tant en tant per la facultat? Què haig de fer amb això, jo? No seguiré parlant d'això perquè em poso tristíssima.

El resultat és que he entrat en la meva dinàmica de "encara que només ho passés malament aquí, no la voldria deixar, vull que continui durant molt més temps". Tòxica del tot. Crec que volia fer un post més aviat divertit o sobre el síndrome de l'impostor que patim tots en aquesta maleïda carrera i he acabat on sempre, en la nostàlgia i la por al pas irrefrenable del temps. Encara no he acabat exàmens, de manera que estic a temps de frustrar-me i parlar de veritat sobre aquesta frustració que caracteritza i millor defineix la meva actitud davant un grau tan exigent i que provoca experiències tan catàrtiques. Després de la prematri, experiència que suposo que serà tan desastrosa com sempre, tornaré aquí a comentar si m'ha guanyat l'estancament autoimposat i he decidit allargar la carrera o pel contrari em mantinc ferma en la decisió d'acabar-la en 4 anys. Stay tuned to find out ;)

Disfressant el gènere

 Halloween i Carnaval són bones festivitats per les noies. No celebro Halloween en absolut, me la pela, però proporciona una boníssima excusa per disfressar-se. En els últims dos dies m'he disfressat dos cops, i he gaudit com un nen petit. El que volia era l'excusa, la resta va sol. A més a més, diria que aquests dos dies han estat els únics que m'he posat faldilla i vestit en tot l'any.

No m'agraden les faldilles. Les odio bastant. Se'm fan incòmodes de collons: com que a la mínima se't veuen les calces? Com que es com portar shorts (les teves cames no es poden dissimular de cap manera) però encara pitjor? Que a sobre es volen a la més petita ràfega de vent? Cada cop que me'n provo una em sento amorfa. Amorfa és la paraula. És com si el meu cos es distorsionés en temps real davant del mirall, retorçant-se i deformant-se fins esdevindre un ésser irreconeixible i desagradable. Amb els vestits la cosa millora, però tampoc tant. Al cap i a la fi, són com la conjunció de samarreta i faldilla. Els tolero algo més, però a la pràctica mai me'n poso cap. 

Mai he estat el que podríem considerar com "femenina". Tampoc he estat a l'"altre extrem", no sóc pas masculina, penso. Sóc vulgar, sempre parlant dels meus collons metafòrics. No associo en absolut el paràgraf anterior amb aquest, no crec que portar o deixar de portar faldilles et faci més noi o noia, per descomptat. Tot i això, sí que penso que potser és un signe més. Sóc plenament conscient que l'expressió de gènere no ha de tenir res a veure amb el gènere necessàriament, però és cert que un se sent més còmode si actua "en concordança". 

Fa uns pocs anys li vaig agafar el gust a disfressar-se després de passar per la típica època de vergonya associada, ja que són dies on la gent no et mira extrany, pots vestir-te, maquillar-te de la forma que vulguis i estarà justificat. Pots cridar l'atenció, esclar, però està justificat. És dia de disfresses. Pots fer por, pots deixar lliure l'inspiració que reprimeixes, pots ser el que tu vulguis: tot és una performance. M'he sentit còmoda i guapa amb vestit i faldilla, tot perquè era una performance. Jo no sóc així, mai he estat capaç de ser-ho, però avui puc performar que ho sóc. Puc tenir una estètica propera a la gòtica sense que se'm jutgi o miri extrany, puc passar de les mirades de la gent perquè "està justificat disfressar-se". És alliberador. Puc fer gairebé el que el doni la gana, sense preocupar-me pel què diran. No tinc tendència a fer-ne molt de cas, però en aquests dies les possibles inseguretats que tingui al provar un estil nou o una combinació nova (que sempre hi són, en major o menor mesura) pràcticament s'esvaeixen. Em sembla curiós com hauria canviat la situació si hagués anat a classe amb faldilla o vestit, tot i no ser en absolut extrany comparant-ho amb la resta de gent. Hauria estat tot el dia donant-li voltes, amb tanta incomoditat i cohibida que continuament hauria desitjat que se'm tragués el terra. Però com és Halloween, m'ho he passat molt bé.

Sóc una noia, però no crec que arribi a ser mai una dona, per diferents motius. Crec que tampoc vull ser-ho. En part és clarament la meva tendència a la immaduresa, a no voler créixer i fer-se adulta mai, però alhora crec que la paraula dona encapsula moltes coses que no seré mai. No és res dolent, al contrari, mes no em sento representada. Malgrat això, al reflexionar sobre aquest tema sento que també estic performant: vull l'etiqueta sense mullar-me, sense fer cap canvi substancial a la meva vida i la meva manera de ser. Cada vegada aprecio més els matissos del gènere, cada vegada em sento menys retinguda per aquesta pressió (tot i que sí per la societat, suposo que és inescapable), com aquest fluctua i es redefineix. Tothom ha escoltat allò de "el gènere és un espectre", però entendre-ho fa canviar prou la perspectiva. No m'he de justificar, no he de donar explicacions, varia per a tothom (per molt que els límits dins els que fluctua siguin majors o menors) i tots performem el gènere. Tothom. El fatxa més fatxa performa el gènere, probablement bastant més que una persona normal, però indubtablement tots ho fem. Crec que és part de la gràcia, crec que potser tampoc cal imposar-se aquestes restriccions com si fossin unes condicions de contorn del teu problema. Potser no hi ha condicions de contorn i no ets una partícula amb posició i moment definits sinó que ets una funció d'ona. Malauradament, com amb la quàntica, això ens sembla poc intuïtiu i sovint volem unes parets ben sòlides sobre les quals recolzar-nos i definir-nos, per molt que això de vegades ens limiti en comptes de fer-nos créixer. Al cap i a la fi, a tots ens agrada saber què som, qui som, com som. Ens agraden els canvis dins d'un ordre, aquells que controlem i vigilem. Les etiquetes són armes de doble tall, en part ens encapsul·len de tal manera que no podem sortir-nos i en part ens acullen i deixen ben clar el que som i la nostra postura de cara al món, que també és important, i més quan s'empren eufemismes.

En part sento que "sent una funció d'ona" l'únic que faig és voler dissimular-ho, quedar-me satisfeta amb mi mateixa tot sense voler acceptar cap conseqüència real. Em van dir que no necessito justificació ni validació. Suposo que és cert. També és cert que tots anhelem aquesta validació per part de la gent i sobretot dels nostres companys, un sempre vol formar part i sentir que encaixa als llocs.

Potser associo coses que no tenen res a veure amb la meva percepció del meu gènere i potser precisament d'això es tracta, que cadascú té la seva pròpia manera d'experimentar-ho, que aquest és modelat per l'entorn, com tantes altres coses. No en va som éssers socials. Més que disfòria tinc dismòrfia, i que m'agradaria ser com els ninos que teniem de petits, aquells nenucos més aviat unisex. Sobretot m'agradaria ser incorporia, ja que estem. És una mentalitat de la que m'hauria de deslligar, perquè trobo que contribueix a desconnectar-me del món, i prou ho estic ja. Potser per influència d'amics, la meva pròpia o ambdues combinades penso que hi ha alguna relació entre aquesta desconnexió, el no encaixar, el ser allò extrany en una cantonada, amb ser no-binari. Potser no hi té res a veure.

Comentaris de final de post: 

Sento molt ficar la física aquí, però opino que la metàfora és molt encertada. 

Aquesta entrada es podria dir potser per la manera en què he utilitzat aquesta maleïda paraula quaranta mil cops en comptes de buscar sinònims, call it figura retòrica. És lamentable. 

Això és prou personal i no estic gaire segura de penjar-ho però bueno. Vull opinions, suposo. Tinc una conversa pendent amb una amiga, però no ho he parlat amb ningú encara. Probablement hauria. És terreny pantanós i em sento una mica com si estigués anant descalça on s'acaba de trencar un vidre intentant no trepitjar els cristalls, m'excusare (si l'he cagat o he dit algo inapropiat en alguna part) dient que la primera meitat del text la vaig fer quan estava borratxa i es nota prou perquè no hi ha cap connexió aparent entre paràgrafs, només trossos i fils de pensament que se'm van passar en aquell moment, com tants altres cops.

Per últim, aquest text acaba de manera prou sobtada i abrupta, sense cap conclusió. Això és, efectivament, perquè no tinc una conclusió al respecte, de fet no sé ni si el curs d'aquest riu de pensament és algo que penso de veritat.

Problemas cotidianos I: Tengo que cortarme el pelo

 Hoy es un día perfecto para colgar esto, porque después de meses (desde el 1 de julio concretamente) posponiéndolo por fin me he cortado el pelo. Vaya cosa, diréis. Tenéis toda la razón, es algo que todo el mundo hace con frecuencia y normalidad. Sin embargo, hay una serie de acciones y eventos totalmente cotidianos que me dificultan considerablemente la vida pese a lo ridículos que son, de los cuales es bastante probable que vuelva a hablar. Aunque este problema en concreto esté en mayor medida solucionado, esta vez la procrastinación se ha sumado al contingente para barrarme completamente el paso a ser una persona normal (pensar que me tengo que cortar el pelo y actuar en consecuencia en vez de lamentarme), y he tardado una cantidad de tiempo verdaderamente vergonzosa para el esfuerzo bastante pequeño que conlleva. Aún así, ahora por fin está hecho, lo necesitaba, y puedo tachar una cosa de la lista infinita de cosas que tengo que hacer este fin de semana. Me alivia un poco, aunque el trabajo por hacer casi no ha disminuido en absoluto. Tendré que esperar a ver si esta vez consigo parecer un pulpo o una medusa, aunque creo que ha sido otro intento fallido. Por lo menos estoy suficientemente satisfecha. Dicho todo esto, os presento uno de los únicos escritos que tengo de hace algún tiempo y que no son tristes:

Tengo que cortarme el pelo. Esa era una frase que se repetía una y otra vez, una necesidad cada día más acuciante. Cada día tenía las puntas peor que el anterior, y me lo decía yo, me lo decía mi madre, me lo decía mi amiga: tienes que cortarte el pelo. Sin embargo, era (y soy) incapaz de ir a la peluquería por mí misma por una serie de factores que se pueden resumir simplemente en "me da miedo interactuar con gente que no conozco, incluso para algo tan sencillo y rutinario como cortarse el pelo", del mismo modo que también soy incapaz de ir al médico sola y he acabado desarrollando un miedo irracional hacia el personal sanitario. Pedir la cita por teléfono ya me supone un grandísimo problema que no puedo afrontar bajo ninguna circunstancia, nunca sé que tengo que decir. Necesito un guión escrito que pueda seguir, las palabras exactas que debo recitar para concertar una cita, porque siempre me hago un lío. Me olvido de preguntar cosas fundamentales y luego tengo que volver a llamar, momento en el que deseo que se me trague la tierra lo más rápido posible y que nunca pueda volver a emerger de ella. Las manos me sudan y me tiemblan, y es algo tan inocuo como llamar por teléfono. A veces, cuando ya no puedo posponerlo más y me veo obligada, al finalizar la llamada (de unos 2 minutos, probablemente, que se me hacen eternos) me digo: "¿Ves? No era para tanto". Y aún así, no podría volver a repetir ese agónico proceso. 

En conclusión: la peluquería estaba completamente vetada. Y, ¿qué hago yo sin peluquería? Mi madre también estaba descartada; la última vez que me cortó el pelo me mintió vilmente para hacerme lo que ella quería porque consideraba que "me quedaba mejor", de modo que ella no iba a volver a acercárseme empuñando unas tijeras. Sólo me quedaba una opción: cortármelo yo misma. Yo, que no tengo ningún tipo de noción estilística ni estética, que por no saber no sé ni combinarme la ropa. Hace ya unos años descubrí que, en ciertas situaciones y por vulgar que sea, lo mejor que puedo decir es "a tomar por culo" y hacerlo sin pensar más. Como cuando estás en un trampolín alto de una piscina, del que inicialmente te hacía mucha ilusión tirarte y, a medida que vas subiendo esa escalerita de metal algo tambaleante tu idea se tambalea con ella, y una vez arriba piensas: "Uy, no, yo no me tiro por aquí ni de coña". Pero, claro, tampoco quieres no tirarte. ¿Me tiro? ¿No me tiro? ¿Me tiro? ¿No me tiro? Al final han pasado cinco minutos y tu hermana te grita "¡Oye! ¿Te tiras o no?", momento en el que debes tomar una decisión, sea la que sea, porque hay más gente esperando para subir, y no puedes ir dejando pasar a la gente ad infinitum hasta que se te antoje tirarte. La incertidumbre y el miedo siguen exactamente igual que cuando acababas de subir, y tienes dos opciones. Sabes, no obstante, que en realidad sólo hay una, porque de la otra te arrepentirás un largo período, y ése es el momento justo: a tomar por culo. Te tiras. Y una vez ya ha pasado, sabes que has decidido correctamente.

Pues así tomé mi decisión de cortarme el pelo yo. Extremadamente meditado, lo sé. Obviamente, mi madre se llevó las manos a la cabeza, pero yo seguí con mi plan sin inmutarme. Decidí el día para no posponerlo más, porque ya llegaba a unos límites insostenibles. "Total," pensé, "¿qué es lo peor que me puede pasar? ¿Que me quede mal el pelo? Vaya problemón". Hace unos años, esta idea habría sido absolutamente revolucionaria en mi cabeza; todavía recordaba con claridad la vez que en la ESO me cortaron fatal el pelo y al llegar a casa (pues a la peluquera le dije que todo estaba correctísimo, por supuesto) me pasé llorando desconsoladamente un buen rato. En mi mente no había cabida para nada más que no fueran escenas del tremendo ridículo que haría el día siguiente. Entré en el ciclo de chica desquiciada con su pelo y miré los clásicos vídeos de "¡Cómo hacer que te crezca el pelo en un día!". Todos mentira, por descontado. Ese era mi nivel de desesperación y dramatismo, ya que mi pelo era probablemente mi atributo más sagrado, prácticamente el único que merecía mi respeto y podía resplandecer. Que me cortaran un centímetro indeseado era motivo de sublevación, y sin embargo cuando me planteé cortarme a mí misma el pelo esos temores habían desaparecido en su mayoría. Sí, no tenía intención de parecer un payaso, pero poco más. Supongo que con los años mis problemas pasaron a ser otros, más serios que un "me han cortado demasiado el pelo y ya no lo tengo del largo que quería", además del hecho que también cada año me va dando más igual mi aspecto. Sí, intento no parecer en extremo lo descuidada que soy, pero más que nada para no llamar la atención. No, no siempre es así; también me gusta arreglarme y sentirme bien con mi aspecto físico de vez en cuando, mas lo que verdaderamente me gustaría que estuviera normalizado es el poder llevar siempre la misma ropa o con pocas variaciones: aquella con la que me siento yo, con la que me siento cómoda, con la que no tengo que estar martirizándome todo el día pensando en si queda bien o no, en si se ve raro tal detalle, en si me pega esa ropa o doy el cante. 

Todo esto sólo pone de relieve mi complicada relación con mi imagen, que a la vez me va importando menos conforme pasa el tiempo. De modo que, en efecto, había ya poco que me impidiera cortarme el pelo. Mientras no me hiciera un verdadero trasquilón, nadie iba a notar nada siquiera, así que estaba más bien tranquila en ese aspecto. Seguía (y sigo) teniéndole mucho aprecio a mi pelo, pero ahora mantenía con él el tipo de relación que mantengo conmigo misma: es lo mejor que tengo y lo respeto, aunque al mismo tiempo no me importa en exceso lo que le pase. En realidad, esto último no es del todo cierto. Le tengo muchísimo más respeto a la integridad física de mi pelo que a la mía, que es prácticamente nula. 

Llegó el día. Parecía mentira, y ni sabía cómo hacer esa locura. Las tijeras, el peine, mi pelo, eran demasiados frentes. No tenía ni la más remota idea de cómo hacer que quedase recto. ¿Cortarlo sin más? ¿Ángulos extraños? ¿Coger un mechón de detrás intentando que no se mueva y cortarlo "recto"? Para que os hagáis una idea, es como trazar una línea "recta" sobre una superfície esférica y luego aplanarla. Eso de recto no tiene nada. A pesar de estas pequeñas chapuzas diversas, fue algo increíblemente terapéutico. Ir cortando trozos y ver como caían al suelo, el largo rato (porque sí, se tarda bastante más de lo que parece si eres un novato) yo sola con mis pensamientos o simplemente sin pensar en absolutamente nada... Me encantó esa sensación. Y para colmo, me quedó el pelo perfectamente, así que el año siguiente repetí. No obstante, no hice exactamente lo mismo. En cierto modo sí, porque volví a hacer una estupidez que curiosamente salió fenomenal.

La vez anterior no estaba ni por asomo tan nerviosa como esta. Y es que una nueva cuestión había hecho acto de presencia en mi mente, y se rehusaba a quedar desatendida: ¿Me corto flequillo? La última vez que lo hice fue horrible con todas las letras, pero tengo debilidad por los flequillos, y yo definitivamente quería uno. Son adorables. Así que la noche anterior no podía dormir, y no paraba de dar vueltas en la cama pensando en si hacerlo o no. Claro está, yo no había dicho nada a nadie ni había pedido opiniones, porque para ciertas cosas soy muy secretiva, y justo en ese momento me llegó ayuda caída del cielo: a las 3 de la mañana y en el culmen de mi locura mi amiga me envia algo por twitter, señal de que estaba despierta. Rápidamente le pregunté al respecto, porque llevaba toda la noche dándole tantas vueltas que ya no sabía ni qué quería. La idea le pareció increíble, así que sólo necesité ese pequeño apoyo para decidirme. Una vez más, mi madre se desesperó, pero ya no me importaba lo más mínimo. Tenía muy presente los incontables vídeos de tiktok de chicas que acaban con un mechón de un centímetro y en punta, así que nada de prisas: tenía que ir cortando poco a poco y dejando mucho margen, que eso siempre tenia arreglo. El resto del pelo me lo corté igual que la vez anterior, es decir, sin ninguna metodologia normal ni eficiente si no más bien como un programa informático cuyo código es una auténtica basura pero milagrosamente funciona. Y una vez más, resultados asombrosos: mi flequillo era increíble. Además, ese día iba con eyeliner, lo cual contribuye enormemente a verse bien uno mismo. Las amigas a las que les envié la foto del resultado estaban entusiasmadas, y el lunes siguiente que fui a la universidad fue el día que más gente me dijo guapa. Es más, creo que sólo en ese día me dijeron guapa más veces que en el resto de mi vida entera. Casi no sabía ni dónde meterme con tanto cumplido, genuino además. A partir de ahí y después de ver como era la rutina de llevar flequillo me acostumbré totalmente, y es por supuesto de lo mejor que me he hecho. A veces es una mierda y no es precisamente el peinado más práctico del mundo, porque cuando hace una mínima ráfaga de viento llevo los pelos de punta y si llueve o me baño parezco un pollo calvo con un par de mechones en la frente. Pero bueno, cosas que pasan. Ahora mi flequillo y yo estamos unidos contra todas las desgracias que me asolan. Ah, y a mi hermana no le gusta nada, dice que me queda fatal. Eso significa que estoy estupenda.

Àncores al fons del Lete

Aquesta entrada és una mica curiosa i extranya, perquè he decidit fer una super aglomeració de diferents escrits que tinc que tracten més o menys del mateix tema: la nostàlgia. En realitat no parlo gaire del concepte en sí sinó més aviat de les conseqüències que té en la meva persona. Potser es fa una mica repetitiu, ja que tendeixo a expressar els mateixos sentiments amb les mateixes metàfores, però igualment he decidit no retallar res. Cap d'aquests escrits és nou, però definitivament em queden coses a dir al respecte així que segur que en faig més. L'entrada probablement s'hauria pogut dir "Avis", "Nostàlgia" o alguna cosa poc imaginativa com les altres entrades que he fet, però trobo que aquesta és molt més poètica i també més rellevant i significativa. Aquí trobareu un parell de fils de twitter que vaig fer aquest any i l'any passat, i un tros d'un escrit dirigit a cert amic que opino que aporta més perspectiva al assumpte. Doncs amb aquests comentaris el yapping pre-entrada diria que està fet, anem per feina que tenim per estona:

El salvador

 Un petit escrit que vaig penjar a la privada no fa gaire, tot després de twittejar "El simbolisme em salvarà o viuré en la misèria, no hi ha terme mig", recordant lo familiar que era amb aquest concepte. Ara em sembla oportú compartir-lo:

El salvador és un personatge amb el que vaig començar a pensar ja fa molts anys, i que marca bastant la meva adolescència. Com diu el nom, és una persona que et salva de la desgràcia, que et treu del pou de misèria i t'eleva al món de la resta dels mortals perquè puguis viure amb ells. Sempre ha estat un figura més aviat mística i difusa, que apareix únicament a la imaginació. Neix de la desesperació, beu de l'heteropatriarcat i es nodreix dels constructes socials; el salvador ha estat sempre un home que apareix del no-res i màgicament et cura, com el millor príncep blau que podries imaginar. Tot i que sempre ha cabut la possibilitat de ser una amistat, idealment ha estat algo més. Més "elevat", més "trascendental". I, per descomptat, no hi hauria manera que jo no m'enamorés d'aquell que em salvi, de manera que príncep blau retrata bé aquest personatge. 

No ens mentirem, la perspectiva de sortir sols dels forats és, com a mínim, descoratjadora. Molts cops ni tan sols és una opció: com podries sortir tu sol d'allà? Sense ajuda? O et salva algú o mai podràs, simplement és inviable. Estàs tan enfonsat en el fang que mai aconseguiries sortir pels teus propis mitjans, necessites algú que et tregui d'allà, algú, algú, no saps ni qui però algú vindrà a buscar-te, segur que algú et salvarà. Ja no t'importa en la forma que vingui, el busques arreu, intentes fer dels teus amics el teu salvador. I, tot i que ells tenen cert mèrit, no són ni seràn mai el salvador. El salvador no existeix. Aquell que estarà sempre al teu costat no és cap altre que tu mateix: només tu et pots salvar. És una idea alliberadora alhora que decebedora. Mai ningú et podrà rescatar, ho hauràs de fer tu sol, però a canvi saps que mai estaràs sol de veritat: et tens a tu, ets literalment inseparable de tu mateix. La idea del salvador és innegablement captivadora, i amb el que més m'agradava fantasejar era amb la salvació mútua, doncs per salvar-me has de comprendre'm, i ningú que no hagi estat submergit en la foscor pot fer-ho. Per mi hauria estat el màxim al que hauria pogut aspirar. Com ara sé que això no existeix, algun cop que ho trobo a la ficció em molesta: aquell personatge que és com jo m'hauria pogut donar la clau per la salvació... Però l'ha salvat algú altre, i ja no em serveix de res. De veritat no hi ha manera de salvar-se a un mateix? Quin és el camí? No hi ha camí? 

Amb els anys he deixat de visualitzar el salvador com una persona, però segueix sent molt real per mi. Ara és un concepte vital lligat a la meva existència, la porta a la meva vida: només he de trobar la clau. Sé que existeix aquesta porta, sé que puc travessar-la, però no sé quina és la clau. Si la vida no té sentit (i no el té), per què vivim? Per què seguim endavant? No tinc cap problema amb que la meva existència no serveixi cap propòsit ni motiu, no vull cap destí ni predeterminació. Però aleshores, què és el que marca la diferència entre viure i no fer-ho? Per què escollim viure, quan és més senzill no fer-ho? No necessito quelcom que li doni sentit a la meva vida sinó allò que la fa valdre la pena. Per què Sísif es rebel·laria contra l'absurd? 

Vaig tenint epifanies curtes que oblido de seguida amb la resposta. Hi ha moments que la veig amb claredat, tan diàfana i cristal·lina que és inverosímil com se m'ha passat per alt fins ara, i en canvi de vegades només puc veure una boira opaca i negra que l'envolta: com podria haver arribat a pensar que allò era la resposta? Ara, la major part del temps estic tan a prop que quasi puc tocar-la, però sempre se m'escapa. Suposo que és part de l'experiència. Penso que la resposta la pot tenir el simbolisme: viure és un acte purament simbòlic. A què em refereixo amb això? Penseu en qualsevol cerimònia, per exemple, un funeral. Les cerimònies són la viva imatge del simbolisme. "Acomiadar" algú que ni tan sols et pot respondre ni sabrà que ho has fet és prou ridícul, i ho fem més per nosaltres que per ells. La cerimònia en la seva totalitat és absurda des de la racionalitat, però no per això hauríem de deixar de fer-la: és simbòlica. 

Crec que així hauria de ser la meva vida. Viure és un acte simbòlic. La resistència de Sísif és simbòlica. No vull una raó, un somni o una persona que em lligui a aquest món, perquè un cop no estigui em tornaria a quedar sense. Vull algo més permanent i trascendental: vull un motiu inherent a la pròpia existència digna. El simbolisme és etern.

No estic segura que aquesta sigui la clau, i tot i que ho sigui encara em caldrà decidir si vull obrir la porta i creuar a l'altra banda, a la banda on esteu tots vosaltres. Qui sap? De moment, em conformaré amb trobar la meva clau.

Aprofito per afegir que aquesta és purament la meva resposta (en cas que realment ho sigui), probablement no serveix per ningú més, ja que cadascú té la seva pròpia manera de viure. De vegades sento la necessitat imperiosa de que algú m'atorgui aquesta resposta, però crec que aleshores no em funcionarà a mi. Hi ha històries que vull que arribin per fi al punt on un dels personatges trobi la seva resposta a com viure, però em sento atemorida davant la perspectiva que aquesta no ressoni absolutament res amb mi, que la senti totalment aliena a mi. Encara que em dificulti considerablement les coses, crec que l'hauré de trobar jo mateixa, la meva clau personal i intransferible, com una contrasenya amb la que per fi poder accedir al món real.