Tots els (putos) dies són diumenge

 A aquestes alçades de la vida ja tots sabem que hi ha una cosa que espanta més que els dilluns: els diumenges buits. T'enganxen quan intentes passar pel costat com qui no vol la cosa i no et deixen anar, estenen els seus deu braços i t'abracen, t'immobilitzen i t'asfixien, tens una mà agafant-te cada peu, una que et tapa la boca, una que no aconsegueix tapar-te la visió del tot per tal que vegis tot allò que et passa per davant i s'escapa del teu abast. Al principi et resisties, lluitant desesperadament per desfer-te d'aquelles coses repugnants de les quals no podies fugir. Amb el temps deixes d'intentar-ho; és una pèrdua de temps i d'energia. Ara quan sents l'alè del monstre que tot ho menja a la orella ni tan sols et mous, el deixes fer. El resultat sempre acaba sent el mateix: el teu cos ensangonat al terra mentre la bèstia gaudeix del festí que li proporciona la teva ànima, clavant-te les dents punxegudes i ben esmolades al pit i tragant-se sense mastegar tot el que algun cop has sentit teu. No fa mal. Tot el dolor se l'emporta ella. Et destrossa la pell i els òrgans sense que la teva mirada extraviada canviï de direcció. Quan ja, per fi saciada, s'allunya, romans estirat molt més temps sense pensar ni moure't, ets com un cadàver en descomposició. I sí, et vas regenerant a poc a poc i finalment un dia et despertes sense tristesa als ulls i penses que tornes a ser com sempre, fins que se't posa la pell de gallina al notar una presència al darrere que reclama que l'alimentin. Descobreixes mentre et menja que aquesta suposada regeneració en realitat ha estat falsa i que estàs tan buida com sempre, que cada cop tens menys a oferir i ella ha de romandre molta més estona amb tu per tal de quedar-se plena. I estàs tocant fons però no tens a ningú a qui acudir perquè ningú excepte tu ha vist mai aquesta bèstia rogenca de pell llefiscosa que no té ulls sinó únicament ullals dels quals regalima la baba que et captura i et roba l'ànima. Només pots esperar a que passin els dies i per pur atzar un dia et despertis millor, deixant enrere la tempesta que havies tingut just a sobre perseguint-te. Què els podries explicar? Que estàs buida però no saps per què, perquè tampoc t'ha passat res? Que "ella", una força fictícia, no et deixa seguir el teu camí, per molt que tu ho intentis? Va, home, va, això és manca de força de voluntat i ganes. Distreu-te, fes coses que t'agraden i se't passarà. Com, què vols dir amb que no pots? No t'entenc, no sé com ajudar-te. Has provat els antidepressius?

Els diumenges són estar en aquella casa vella en un dia gris que aconsegueix que la penombra habitual deguda a la mala orientació de les finestres es converteixi gairebé en foscor a ple dia. La banda sonora és el soroll blanc de fons del compressor de la nevera, una remor no prou alta com per notar-la de primeres i que malgrat tot s'instal·la a un racó del teu cervell i et martiritza des d'allà. Les hores passen, però la llum és la mateixa i el soroll és el mateix. Res canvia: has trobat per fi el recés etern de pau, on tot és immòbil. Has estat buscant aquest lloc tota la teva vida i ara que el trobes veus que és molt diferent al que havies imaginat. En aquesta esplanada gris no hi ha res ni ningú, tan sols pots caminar sense destí amb l'esperança vana de trobar quelcom que li doni sentit a aquest espai. Mates el temps fent doomscrolling a Twitter, algo que ja ni et dóna una mínima satisfacció o gràcia perquè no et pot oferir el que necessites, allò que et falta. Ara el sudoku, ara el buscamines, ara el solitario, ara els crucigramas, o potser el claudàtors o senzillament qualsevol merda que abans genuïnament t'agradava i ara és merament una excusa per intentar distreure't del buit de dins que t'atrapa. Cap d'aquestes coses t'aporta res i ni tan sols ets capaç ja d'acabar-los, i mira que abans els dominaves tots. Tampoc és cap sorpresa, no? Mai pots acabar res del que comences, i les coses tan sols se t'acumulen. Ja quan admets que tens el cervell totalment fregit acabes a tiktok mirant no se sap què fins que es fa tard i pots dormir per fi. Mira, ja és dilluns. No has fet una puta merda en tot el cap de setmana.

Suposo que en certa mesura ens passa a tots, el dissabte la vida somriu i gaudeixes del merescut descans d'una setmana frenètica però ja quan arriba el fatídic dia següent la bajona et segresta sense motiu aparent i no tens manera de sortir-te'n. A l'estiu també passa sovint, les vacances acaben sent una mica com una versió estesa d'un diumenge. T'aïlles tu sol i et sorprens quan cada cop és més difícil tornar a la normalitat i quedar amb la gent. No, no em ve de gust, no vindré, em sap greu, a la propera vinc! Ui, ja estem a la propera i no em veig jo amb cor de sortir de casa... És un bucle d'alienació autoimposada que es retroalimenta de la desesperació i solitud, com una bola de neu que cada cop es fa més gran i acabes renegant de tot i tothom mentre et lamentes de lo sol, aliè i trist que et sents, com si no t'ho haguessis causat tu mateix. I encara així, tampoc podria haver estat de cap altra manera. Vull dir, no tenies cap sortida ni forma de desfer-te d'aquest buit que et persegueix, del monstre famèlic que t'empaitarà fins que ja no tinguis esma de fugir del destí inevitable. Anar enrere en el temps sabent el que passarà no podria solucionar res. Les opcions seran les mateixes, les decisions seran les mateixes. No ho podies eludir de cap manera, no és culpa teva. La teva narrativa era una de final trist des del principi, mai has pogut fer res al respecte, i menys ara. Vanitas vanitatum, et omnia vanitas. Tot és en va.

Aquesta setmana tots els putos dies han estat diumenge; encara ho són. A més, es donen les condicions propicies per tancar-me en banda i deixar sortir el pitjor de mi, perquè estic purament a la meva mercè, lo qual sol ser bastanta mala idea. Es nota que no sé cuidar de mi mateixa, sóc un frau de persona que intenta encaixar en un món que no és el seu amb unes ganes que de vegades es tornen lleugerament paranoiques, fent veure que sóc funcional quan res dista més de la realitat. Ho sento, no estic feta per això, crec que no ho estaré mai. Potser la vida mai ha estat pensada per gent com jo, encara que em toqui pagar el preu de la meva estància aquí.

Reconnectant amb ser una fangirl

 Aquesta nit m'he anat a dormir sobre les 6 per estar veient anime i llegint fanfics, i no podria estar més contenta al respecte. És una banalitat, però no havia estat capaç de tornar a llegir un altre fanfic des de fa 2 anys, i avui he recordat la sensació: la bogeria, la diversió, la calor al pit quan arriba el moment crític, la tensió quan es barallen. És una muntanya russa d'emocions, emocions que portava sense experimentar moltíssim temps. I és que a les pel·lícules difícilment sento tot això, és només quan llegeixo, i gairebé he deixat de llegir per complet. Sé que us semblarà una tonteria, però per mi és un pas clar cap a la reconnexió amb el món, aquell del que passo olímpicament tots els dies.

De vegades se m'oblida que realment no sóc així, aquest fantasma apagat sense emocions i inquietuds. Solia ser una persona divertida, que viu amb prou intensitat i amb moltes passions, i fa temps que m'he convertit en aquesta extranya closa buida d'una persona que ja no sembla que estigui amb nosaltres. La meva connexió amb ella és tan dèbil que sovint oblido que ella estava aquí primer, que és qui sóc de veritat, i pensant en les coses que em feien feliç ni tan sols em recorre aquella espurna d'emoció davant un hobby oblidat, només indiferència i certa llàstima davant la meva poca reacció. Totes les coses que m'han donat forma al llarg dels anys i que han estat quasi literalment la meva salvació o punt de suport vital per no caure a l'abisme ara és com si no haguessin existit mai, com si fossin quelcom que només hagués gaudit un cop passatgerament i no els hagués tornat a recordar mai. Una part intrínseca de mi viu soterrada, i jo esdevinc aquesta cosa rara i dissociada que viu en pilot automàtic sense pensar en res ni ningú, jo mateixa inclosa. 

Per això considero que m'he mogut cap a la direcció correcta, encara que sigui imperceptiblement. És més que probable que després d'això tot segueixi com sempre i torni al meu modus operandi, ningú garanteix res, però ja és més que no haver fet res. Per molt que el meu jo real estigui encara molt lluny per davant, he fet el gest d'estirar la mà: inútil, ja que òbviament no hi arribo, però no fútil; té un significat simbòlic. Expressa la meva predisposició a intentar tornar a ser qui sóc, que ja és més que el que fet fins ara, quedar-me parada al lloc sense esma de fer res. 

Puc suportar moltes coses degudes a la depressió, però la veritat és que no comptava amb perdre la meva pròpia identitat a les seves mans, i em toca els ous una barbaritat. Sempre he considerat que era una part de mi que no es podia separar, i de sobte et trobes amb que ja només en queden les restes fragmentades. No es tracta només d'intentar recuperar la resta de trossos, la voluntat molts cops hi és, el que no sap molta gent és que hi ha un component de sort i atzar terrible. Si no tinc la motivació (i aquesta apareix i desapareix aleatòriament, sense cap tipus de respecte pels meus desitjos), és gairebé impossible que aconsegueixi fer res. Potser arribo a agafar el llibre i obrir-lo, però em distrec o simplement no l'estic sentint bé perquè, com ja sabia, no em ve de gust. Ni tan sols és per l'esforç, veient sèries també em passa, i això que és la cosa més fàcil del món. La suposada disciplina no m'ajuda per aquesta mateixa raó, si no puc fer bé la cosa el més probable és que no la pugui fer de cap manera. Així que aquí estic, estancada, condemnada a veure com els últims bocins d'emocions i passions que sento per les coses són tan petits que se m'escorren entre els dits. Trobar-te de cara amb allò que et tornava absolutament boja en el seu dia i no moure un múscul de la cara, només la mirada trista davant un funeral silenciós que evoca la nostàlgia del record feliç. Veure coses de la teva sèrie preferida amb la qual estaves totalment obsessionada i hi pensaves dia i nit i ara és com "ah, sí, això", assignatures de la carrera per les quals vas decidir fer física... Fent relativitat general o altes energies m'ho hauria d'haver passat molt millor, però només em sento cremada i apàtica, i de nou la tristesa melancòlica de pensar que li he tret tot a la persona que més m'importa, a aquella nena que vivia amb entusiasme i il·lusió les coses que l'apassionaven, i jo en canvi no sento res. Ella hauria de ser la que experimenta tot això, però no està aquí amb mi per fer-ho.

Suposo que podria haver titulat aquesta entrada Oda a la meva mort, però en principi venia amb una ona una mica més positiva: estic tornant (espero). Estic llegint a Dostoyevski, jugant al Layton, mirant animes, llegint fanfics, jugant al Genshin, o intentant-ho amb certa constància, i sobretot m'ho estic passant bé. El Genshin, per charca de joc que sigui, de vegades dóna unes bones alegries, aquelles que et fan creure que ha valgut la pena estar viu per tal d'experimentar l'art. Resumidament, vam anar a la Lluna, i si bé és un concepte que hauria d'impactar poc a hores d'ara (tothom sap que es pot anar a la Lluna), em va emocionar moltíssim i va ser tot super divertit. Saltaves i com la gravetat és menor flotaves una mica... Se sentia com si estiguessis allà realment, veient el petit planeta de fantasia, que portes recorrent literalment anys, donar voltes. Coses així em fan tocar de peus a terra (irònic en aquest cas, sí) i fer una passa més cap a on estic de veritat. Així que, espero seguir així. Ser una fangirl i una friki abismal m'ha salvat la vida en repetides ocasions, i estaria bé que aquesta fos una altra.

Als 15 anys no em vaig suïcidar i ara pago les conseqüències

 Em pregunto si la gent es pensa que sóc una ingrata. Si sóc massa desinteressada. Sovint em passa que estic massa enfonsada en el meu món i no paro atenció al meu voltant. En general vaig per la vida passant de tot, o com a mínim això aparento, el que té coses bones i dolentes: no m'estresso, no m'angoixa gairebé res i visc ben tranquil·la, però alhora em preocupen massa poc les coses. Hi ha part de mi a la que sí que li importa el que passi, però la capa d'apatia s'imposa i em diu que no em podria ser més indiferent. Vull llegir, però no vull, em fa massa pal. JO vull llegir, però _jo_ dic que no en tinc ganes. Hi ha moltes coses que a MI m'agradaria fer, i en canvi a _mi_ no em podria importar menys tot. He d'estudiar, però tot em dóna igual. Res de res té cap tipus de rellevància: estic completament desconnectada del món on visc i la gent amb qui visc. La veritat és que tot s'acaba sentint com un pur tràmit que he de passar per seguir endavant, una idea que no només no m'agrada sinó que la detesto. Els àpats són una estona llarga i incòmode obligatòria per la subsistència; dormir no és més que allò que em fa perdre el poc temps lliure a soles sense pressió o jutjament que tinc; viure? Viure és una feina per la qual no estic qualificada i que sempre vull deixar. 

El primer cop que vaig pensar en el meu suïcidi va ser als 10 anys, més aviat com una pregunta retòrica que em causava curiositat: què passaria si em tirés pel balcó? Com reaccionaria la gent? No va ser fins a l'institut que em vaig plantejar aquesta pregunta de manera seriosa, i després ja no vaig parar mai. Vaig anar seguint, en el meu pou de depressió particular, sense parar mai de caure. Tot i anhelar-ho amb fervor, mai vaig fer res al respecte, el que desencadena un problema: fa molts anys que hauria d'estar morta, i el que queda és un fantasma incapacitat. Sempre ignorava coses per les que m'hauria de preocupar, perquè total, tampoc em quedava gaire. L'autosabotatge s'intensifica fins a nivells extrems: si el meu cos no funciona correctament doncs ja m'està bé, així fallarà en un futur proper; no vull ni pensar en el pas del temps i les decisions que he de prendre, puc passar de tot perquè no arribaré a veure'n els resultats, de vegades fins i tot escullo la opció "incorrecta" només per fer-me caure abans, em poso pals a les rodes. La vida se'm fa una muntanya alta amb freqüència, i en tots aquests moments l'instint és fer que acabi quant abans millor. Si algo surt malament pel camí, perfecte, això farà que el meu camí s'aturi per fi. 

El problema és obvi: no estic morta, però m'he passat l'última dècada fent veure que sí. Jo que mai he gosat ni tan sols imaginar-me un futur de sobte em trobo de cara amb ell, i l'he d'afrontar, perquè és imminent. En aquesta situació sóc com un gatet moll abandonat sota la pluja, només puc tremolar i esperar que algú em vingui a buscar i planifiqui la vida per mi. Realment no és qüestió de planificació, és senzillament que no vull un futur, vingui de la manera que vingui. És una idea que em genera rebuig totes les vegades, però amb la qual he de fer les paus forçosament: no estic morta i no em moriré, com a mínim en un interval de temps proper. He d'encarar-me amb la vida de la qual he estat fugint constantment des de que tinc el cervell una mica desenvolupat, i lògicament vull seguir escapant de la meva responsabilitat amb mi mateixa. No puc seguir pensant en el suïcidi com a sortida, més que res perquè sé que no em suïcidaré, per molt que ho desitgi. Em trobo en un punt crític, on és ja vergonyós que em segueixi escudant en aquesta pobra excusa per tal de no encarar la veritat: he d'espavilar. Perquè quedi clar, aquest comentari només me'l puc fer jo, ningú més té dret a dir-me que espavili. Prou faig, i és bastant complicat. Pas a pas, suposo, hem començat per adonar-nos de la situació, i en qualsevol cas la raó per la qual els meus pensaments han anat sempre en aquesta direcció no ha desaparegut ni molt menys, la meva depressió sempre està en el seu prime. L'autosabotatge sempre estarà allà, l'apatia no sembla que vagi a desaparèixer cap dia i el buit que se'm menja per dins es com un forat negre del qual sóc el disc d'acreció. La desconnexió del món fa que tot et travessi com si no estiguessis físicament allà, i molt menys interactuant amb l'entorn, del que surt la conseqüència lògica que igual que el món no connecta amb mi jo tampoc puc connectar amb ell.

Em pregunto si la gent es pensa que sóc una ingrata. Quan parlo amb ells sembla que els cables del cervell que s'haurien d'activar en una conversa normal no funcionen, i en comptes d'interactuar amb ells a la que començo a parlar em capbusso en la meva ment i ja no els pregunto res al respecte. Fins i tot en converses amb gent que no conec gaire i es limiten al típic joc de ping pong de "sí, jo això, i tu?" "sí, jo això altre, i tu?" se m'oblida preguntar per ells. Suposo que es deuen pensar que no m'interessa una merda el que tinguin a dir, i amb raó, però res més lluny de la realitat, simplement se m'oblida. No processo bé la informació, perquè després sempre acabo caient i penso "per què dimonis no li he preguntat per tal?". Puc tenir interès genuí i tot i així un cop parlo jo perdo el fil de la conversa en un nus amb els meus 40 fils de pensament interiors i ja no torno a connectar. Si us ha passat algun cop amb mi, us demano perdó, no ho faig a propòsit. De vegades estic tan dissociada en general que també ho estaré amb la gent, i ja em passa prou, perquè després no recordo gairebé res del que ha passat. Sóc passota per naturalesa, però és l'apatia el que realment ho empitjora i fa veure que no m'importa res. M'importen moltes coses. A _mi_ potser me la pela tot una barbaritat, però a MI m'importen moltes coses, m'agraden moltes coses, estimo moltes coses, que queden soterrades per un vel gris d'indiferència que camufla tot el que sento i he sentit mai. _Jo_ no sóc prou JO, però tampoc ho sóc tan poc com per poder dir "és la depressió". Ho vulgui o no, la depressió és part de mi. Costa de creure, però té coses bones de les quals no em vull desprendre (que tampoc me'n vulgui desprendre de les dolentes és un tema totalment irrellevant i que no abordarem avui), i òbviament ha tingut i té un impacte prou gran sobre la meva persona. A més, no m'agrada excusar-me en ella com si fos un ésser separat de mi que m'esclavitza, no, les dues treballem alhora. Per tant, _jo_ sóc una mica jo però tampoc sóc realment JO. És una exaltació d'una part de mi que ja existeix però potser no és el seu torn de manifestar-se, o potser sí però no de forma tan extrema, no seria correcte dir que no em representa en absolut i que no sóc jo. El problema és que el meu JO està en el centre del buit que se'm menja, i no pot sortir: igual que en un forat negre, qualsevol cosa que travessa l'horitzó de successos no torna a sortir ni pot transmetre informació a l'exterior, i per tant ara mateix només governo _jo_, en comptes del conjunt de les dues, que és el que genuïnament em fa ser jo. Simplement jo, qui sóc de veritat.

No cal deixar que m'atropelli el tren, puc agafar el següent

 Sí, finalment, els rumors són certs: no acabo la carrera! Ara que ja us he espantat puc matissar: no acabo la carrera aquest any. Els 4,5 anys de Física em miraven amb uns ullets que ni les meves gosses m'han posat mai. No ha estat una decisió impulsiva ni motivada únicament pel meu desig que les coses no acabin mai, cosa que podria haver passat perfectament, però és que de tota manera al pensar-ho deia "és impossible que sigui realment tan bo com sona, alguna trampa oculta hi ha d'haver". Resulta que no hi ha cap trampa oculta i L'ÚNIC inconvenient és haver de pagar una segona matrícula d'efis (merda d'assignatura, així que ja em va bé deixar-me-la).

Però recapitulem, per què vaig sentir la necessitat d'allargar si fins ara havia fet parides com matricular 42 crèdits un semestre o tenir 7 exàmens un mes de juny (i treure'm tots els 6 als que em vaig presentar, s'ha de dir) per tal d'acabar a temps? Dir que volia fer cinquè era simplement una manera d'intentar escapar de la realitat, purament wishful thinking i no quelcom que anés a dur a terme, perquè amb quina excusa podria fer jo això? Ara bé, aquest semestre i, sobretot, el putíssim màster dels collons, tenien uns plans ben diferents per mi. 

A mi m'agradaria fer el màster de partícules i cosmo, el tipiquet de física teòrica on t'expliquen coses que sonen súper xules però després vas a classe i no entens res i dius se m'ha anat tota la il·lusió de cop i no vull tornar a fer física en la meva vida; aquest vull fer jo, per mantenir-me en la meva línia d'autodestrucció. Per millorar les coses, no vull fer cap altre màster que no sigui d'aquest estil, no em criden gens les altres opcions, o sigui que és una mica tot o res. Ara bé, entro al màster? Per sorpresa de ningú, no! El meu expedient ha anat millorant, però encara no supera ni s'apropa molt a la nota de tall (que per cert, és aproximadament un 7 en TOTS els maleïts màsters de merda, que ofereixen unes 30 places com a màxim), i després també compta una mica el currículum. El meu currículum, sí, que no existeix, literalment. No tinc absolutament res a posar a part de "m'he guanyat uns tristos euros fent classes de repàs a nens". La carta de motivació: motivació realment no en tinc cap, però si no entro em tiraré a les vies del metro així que accepteu-me porfiplis :)). O sigui que sí, desastre de dimensions colossals. A part d'altres putades com que aquest màster de la UB que és astro i partícules conjuntament però de mencions separades (una mica com aplicada i fonamental) té places juntes però has d'aplicar per separat i només a un, és a dir, és doble pel que volen i simple quan els convé a ells. Cabrons. Espero que cap dels meus profes arribi a llegir això o em quedaré fora però per imbècil.

La opció ideal seria quedar-me a la UB, però com el panorama no m'és gaire favorable he hagut de buscar altres opcions. La resta de llocs a Espanya (perquè a l'estranger s'anirà te puta mare a que li cobrin la milionada del segle) no havien posat les dates del calendari de preinscripció al febrer, quan ho vaig mirar jo tot una mica després d'exàmens, així que vaig pensar que ja ho tornaria a mirar més endavant i vaig seguir amb el meu semestre. En aquest semestre concret un cop més estic fent 6 assignatures, i tot i que una d'elles és de 3 crèdits, el laboratori de moderna hauria de comptar com 9. Segur que heu vist els 40 tuits que he fet queixant-me d'aquesta assignatura, així que no ho repetiré, però és una càrrega de feina bastant important i que sobretot em treu un munt d'hores que no puc dedicar a la resta d'assignatures, i el TFG, per molt que m'agradi dedicar-li hores, també és prou feina i, a més, m'agradaria fer-la bé, és el meu treball i estaria guai currar-me algo per un cop a la vida. De manera que no vaig a tornar a mirar res dels màsters durant el mes de març i, de sobte, per setmana santa tenia milers de coses a fer (entre elles estudiar pel parcial d'efis del primer bloc sense haver anat a classe més de 2 dies ni haver-me mirat jo res de res, per suposat). Va ser allà que vaig tornar a mirar-me els màsters perquè ja tocava, i vaig veure que se m'havia passat el primer plaç d'un d'ells sense que jo hagués vist ni les dates. Lògicament, vaig entrar en una espiral depressiva que em va portar a redactar mentalment la meva carta de suïcidi mentre em dutxava, fet que quan li vaig explicar a la Sofia al bar el tio de la taula del costat es va girar mirant-me amb cara de por. Reacció comprensible. Resumint, estava enfangada fins al fons i portava estressadíssima molt més del que és acceptable per mi, que sóc una vaga sense remei. A mi no m'agrada viure estressada. Quina obvietat, direu. Sembla obvi, però a molta gent li agrada matar-se a treballar o sacrificar el seu temps lliure per la productivitat. Ho sento, no sóc una d'aquestes persones; a mi em cal el meu temps lliure i sobretot temps per plantejar-me què cony vull fer amb la meva vida, que ja fa molt temps que segueixo endavant només per inèrcia i en algun moment he de poder parar, respirar, pensar. Sempre està la pressió que per molt que tu t'aturis, el temps i el món no, i mai et pots donar aquell descans que necessites desesperadament perquè segueixes corrent en una cursa que no t'aporta absolutament res i només et sents defallir. A la meva psicòloga un cop li vaig dir, necessito unes vacances, de tot. Temps per reflexionar i pensar com puc afrontar el fet immutable que seguiré aquí i no puc seguir fent veure que no, que ja estic massa gran per fugir de la meva pròpia vida sabent que aquesta seguirà endavant per molt que jo no vulgui. Sé que és un pensament privilegiat, la majoria de gent no es pot permetre aquestes vacances, i fins aquest moment jo tampoc. Però no hauria de ser un privilegi, perquè tot acaba arribant, i si no et dones un descans quan cal al final caus a terra.

Aquests últims mesos em sentia com si estigués corrent davant d'un tren, un tren que no deixa d'accelerar i que inevitablement m'acabarà atropellant. A la meva manera de veure-ho, tenia dues opcions: seguir corrent i apretant com ara, sabent que és una situació que només empitjora, o bé parar i deixar que el tren m'atropellés per fi esclafant-me contra les vies. Una pasteta de Marta és una idea que sovint imagino amb desig, dius "a la merda tot, que s'acabi ja". Com sabem perquè us he fet spoiler al principi i amb el títol d'aquesta entrada, resulta que hi havia una tercera opció secreta que ni tan sols havia considerat mai, i que al fer-ho semblava mentida, ja que és la resposta òbvia i clara al meu dilema: puc senzillament apartar-me. Esperar els minuts de rigor (o més si tinc la mala sort que és rodalies), i agafar el següent tren. És a dir, allargar la carrera i fer el màster l'any que ve. Tan fàcil com això. I el millor de tot: porta 40 avantatges inclosos! Us faig la llista (no exhaustiva): TINDRÉ TEMPS! gairebé un any sencer de tranquilitat, que puc aprofitar per fer un munt de coses i posar-me al dia amb l'infinit de coses i gent que he anat deixant de costat perquè no donava abast; adéu a l'ansietat constant de buscar un màster on pugui entrar i la roda infinita de la qual ja no podré sortir perquè si vull fer un doctorat també m'ho hauria de començar a mirar abans de finals d'aquest any (liada històrica); fer el vago; treure'm finalment el carnet de conduir (després d'anys dient que ho faré); fer pràctiques a algun lloc per guanyar currículum i contactes i poder entrar al màster, en les quals no cobraré gaire però segur que és més que la misèria que guanyo fent classes de repàs; l'any que ve em puc mirar totes les opcions que tinc amb calma i sense pressió, sabent que no se'm passaran un munt de llocs o detalls importants només perquè no arribava a fer més; deixant-me efis aconsegueixo un semestre més tranquil en el qual puc centrar-me en la resta d'assignatures per intentar pujar nota (i que em compti per l'expedient, que fent preinscripció ara ni tan sols et compten les notes del juny); quedar-me a físicaub un semestre més... Se m'arreglen tots els problemes.

La gent que m'ha vist un cop havia pres la decisió em deien "se't veu molt contenta". Ho estic*. Em sento genuinament alleujada, com que tot torna al seu lloc una mica, i encara incrèdula per com algo tan obvi com fer servir el lliure albir per decidir com vull que vagi la meva vida no se m'hagués passat pel cap en cap moment fins ara.

* Contenta amb la meva decisió. Contenta en general és molt més complicat, segueixo sent una adolescent emo, realment.

Ronda de PPFF (preguntes freqüents):

- Tia llavors podries haver-ho decidit fa molt i estalviar-te matricular 40 assignatures un semestre!

Sí, però no. M'agrada el meu itinerari i no me'n penedeixo de res, ha estat prou divertit, la veritat. Per no mencionar que les meves motivacions eren prou diferents (en aquell moment em feia pànic que els meus amics s'avancessin i jo els perdés de vista, confinada sempre a anar pel darrere i veure'ls cada cop menys fins que els nostres camins es separessin inevitablement), i que tinc poca tendència a recriminar-me decisions passades, que si les tornés a viure probablement acabaria fent el mateix.

- No podries simplement fer efis al setembre i estalviar-te la segona matri?

Podria. Però no vull, per 2 raons: la primera és que em fa una mandra bèstia estudiar a l'estiu, cada any ho faig i cada any em surt malament (comproveu el meu historial de tenir una única recu i suspendre-la igual perquè sóc profundament subnormal), i que és una assignatura pensada per fer-la en 2 exàmens separats en 2 blocs, com AsCo. Es pot fer en un examen? Segur que sí, però no seré jo qui ho descobreixi. La segona raó és que deixar-me efis és la meva excusa perfecta per seguir aquí i per no fer el màster aquest any, i aquesta és l'única part del meu pla magistral on sí caic una mica en ser una nena consentida perquè encara no estic preparada per sortir de la uni i, per tant, no ho faré. La part crucial del pla és, recordem, no fer el màster aquest any. Si faig efis al setembre sí que és una mica semat donar-me un any de marge, així que com he dit, efis és l'excusa, i he sentit que el semestre de tardor és el bo. Pla sense fissures.

- I no vols dir que no hauria estat millor deixar-se efis a la prematrícula del semestre i així evitar-te els costos addicionals?

Potser, però aleshores no podria haver fet TFG. Ja m'ho havia plantejat, però com ja li havia escrit al Sordi Jalvadó de ser el meu tutor amb una antelació veritablement vergonyosa de lo paranoica que estava amb el tema del tutor sentia que passaria una vergonya històrica si de sobte li digués "ja mira és que al final no acabo ara... No podré fer TFG aquest semestre... Jajaja..." I vull fer-lo ara. Estic contenta fent el TFG ara, fent la resta d'assignatures que faig ara. Com he dit, no canviaria res.

Fins aquí la meva entrada, suposo que ha estat un post una mica avorrit per tal de ser informatiu, em sap greu. Ara ja sabeu amb detall el meu itinerari en el proper any ;)

Només tinc dues neurones i xoquen entre sí constantment

 Sovint sento que el meu cervell no funciona, per diverses i abundants raons. Crec que en part és una mica el meme de tothom al metro pensant "I probably lack something fundamental that makes me human", però en part és una sensació tan freqüent i que trobo a tants àmbits de la meva vida que realment m'ho acabo creient. No entenc gaire la vida ni les relacions humanes, d'aquestes últimes tinc una visió bastant diferent a la normal, ja que m'enfada bastant. És el nostre primer cop vivint, així que diria que tothom està com jo, tot i que normalment no ho sembli. Dóna la sensació que la gent segueix un camí prou ben marcat, que fa algunes voltes i puja o baixa en major o menor mesura però segueix endavant. Jo crec que estic perduda enmig del no-res. No hi ha gaire camí, només alguns trossos abandonats. De vegades, encara que els trobi tampoc els segueixo, perquè no estic segura de voler un camí. Molts cops el meu camí va cap enrere, no cap endavant, i indiscutiblement és la ruta llarga: tothom m'avança o senzillament ja estava davant i es fan puntets llunyans que s'acaben perdent de vista. Tampoc hi ha res dolent amb això, només que alguns cops m'agradaria que m'acompanyessin, que els camins de la gent que estimo sempre estiguessin al costat del meu i no acabessin o es bifurquessin abans jo estigui llesta, és a dir, mai. 

No sóc una excepció a la resta d'humans: jo també busco desesperadament la connexió amb els altres. Sóc tímida i em fa por socialitzar, però m'agrada crear nous vincles amb la gent. Espero no deixar mai de fer-ho, perquè sento que la meva vida consisteix una mica en això, un viatge llarg i dur en el qual coneixeré a tota la gent de la que després m'hauré d'acomiadar, en la lluita contra aquesta realitat absurda que em pren tot el que algun cop ha estat preciat i contra el pas del temps. Sento que deixar de lluitar i acceptar amb resignació que no puc guanyar no és el que he de fer, tot i que potser seria més fàcil. Crec que patir tant demostra lo molt que els he estimat o que els estimo, no preferiria sentir menys per estalviar-me el patiment. Dostoyevski pensava d'una forma similar, "Pain and suffering are always inevitable for a large intelligence and a deep heart." Sí, em consolo pensant que dec ser prou inteligent per patir d'aquesta manera. Que com a mínim no sóc estúpida, o no del tot. De tota manera, probablement m'agrada recrear-me en el dolor una mica massa, i així no hi ha qui visqui en pau. El meu cervell no funciona perquè sempre que trobo el meu camí mentre volto sense destí decideixo abandonar-lo, i després em lamento quan el busco i no el trobo.

La visió hegemònica de les relacions d'una persona és jeràrquica i ben limitada: en ordre ascendent, primer van els coneguts; després els amics; després els familiars, que sota cap concepte deixen de ser familiars teus i per tant els deus una bona relació passi el que passi, i per últim tenim les relacions de parella coronant la piràmide. De fet, aquestes dues darreres les podríem posar a la mateixa alçada, ja que sovint es creuen i has de fer de la teva parella la teva família. Si no vols formar una família alguna cosa extranya passa dins del teu cap. Anàlogament, tenir parella és el fi últim per tothom; el sistema està enfocat a que et juntis amb una persona (i una de sola, res de relacions no monògames, i per suposat del gènere oposat en general) i visquis amb ella la resta dels teus dies. La idea de les ànimes bessones, la mitja taronja, etc. és la mentalitat predominant en la població, que t'assegura que hi ha la persona esperant-te i que no t'has de preocupar, perquè tot arriba. Per molt que no t'esforcis, trobaràs el teu salvador, el teu príncep blau. És la propaganda que ens han venut des de ben petites, al cap i a la fi. Aquesta idea, a part de misògina, és profundament absurda. Entenc molt bé les ànsies de fer que una relació duri per sempre, però no entenc per què ho aplicaries només a les relacions romàntiques, com si les altres tinguessin un valor intrínsec menor. L'objectiu i l'aspiració de la vida de tothom és sempre (per molt que no sigui l'únic) emparellar-se, casar-se, formar una família. Jo no vull aquesta vida. A sant de què se'ns havia de preguntar amb 7 anys (i, posteriorment, de manera freqüent) si volíem tenir fills? Érem nenes petites, què havíem de saber? Per descomptat, en aquell moment totes dèiem que sí, perquè mai havíem pres una decisió conscient sinó que se'ns havia inculcat la resposta. Per què si la resposta és que no el següent pas és que se't qüestioni? Com és que em pregunten a mí per què no en vull tenir i no a les que responen que sí per què sí volen? No és molt més important saber per què ho volen? Potser sí és que no entenc les relacions romàntiques, com tinc la sospita. No sé com funcionen, no sé en què es diferenciarien d'un altre vincle qualsevol que pugui tenir jo, no sé què les fa més especials que la resta. Per què haurien de ser tan diferents de la relació que pugui mantenir amb els meus amics, amb els meus avis, o la relació extranya o parasocial que mantens amb alguna gent que no coneixes tant? No crec en absolut que siguin fonamentalment diferents, només diferents i punt. Si penseu que exagero és perquè no us heu fixat; l'altre dia se'm va dir (en referència a que tinc la personalitat d'un gat que bufa quan l'intenten acariciar) que era així perquè encara no havia trobat l'amor, que això em canviaria. Poques frases més idiotes i amb menys raó he sentit. Sí, no tinc gaire clar si sé estimar d'aquesta manera, si seria capaç de tenir una relació normal i no les coses rares de fins ara, però sé perfectament el que és l'amor: impregna cada vincle que tinc, que no són pocs. Tal com diu la pel·lícula de Love Actually, "Love actually is all around". L'amor està a tot arreu, no és exclusiu d'un tipus de relació concreta. M'enllaço amb la gent de maneres canviants i particulars, i d'això tracta viure. El meu cervell no funciona perquè m'enganya amb els meus sentiments i deixo de saber què sento de veritat i què no, deixo de saber si de veritat he estimat a algú o era només una il·lusió i em diu que realment el que passa és que simplement no estic feta per això i mai podré saber el que se sent.

Lògicament, tenir depressió m'ha alterat i deteriorat el cervell, encara no tinc gaire clar fins a quin punt. Crec que m'afecta a diverses coses, entre elles a la memòria. Els últims anys són com una taca gris i difusa, i els últims mesos directament no existeixen gaire: estan en blanc. Ocupen espai, perquè sé que estan allà, però no puc recordar gairebé res al respecte. Segons el psiquiatra, senyor al qual vaig intentar resumir la meva vida en una hora i prou però es va veure capacitat per receptar-me uns antidepressius, tinc unes quantitats bojes de cortisol al cervell i és el que em causa que al despertar-me d'hora tingui veritables ganes de matar-me i que si m'assec em costi un esforç titànic aixecar-me i seguir amb la rutina programada. El cert és que no em sembla una mala explicació, tinc algun altre desajust hormonal que podria estar causat o influenciat per això, i a més tinc una greu manca de dopamina, el que fa que a la mínima que rebo una miqueta automàticament em torno addicta a allò, és igual si és el sudoku, el buscamines, fer doomscrolling a twitter, el noi de torn que em dóna un mínim d'atenció o qualsevol dolç repugnantment industrial que em dóna un petit tastet de felicitat durant cinc miserables minuts fins que m'ho acabo. El meu cervell no funciona perquè visc dissociada de la realitat i és incapaç de processar res del que visc i molt menys guardar-ho a la meva memòria, per això tinc espais en blanc.

Ja per acabar (no perquè no em quedin 40 justificacions de per què el meu cervell no funciona sinó perquè no sabria com explicar-les i això s'està fent ja prou llarg), estic apàtica perduda. Ja he parlat d'aquest tema, el que més m'afecta és no tenir ganes ni esma de fer res. Mai. Els dies passen, però jo no passo els dies: més ben dit, els dies em passen pel damunt. Hi ha un munt de coses que m'agraden i que voldria fer, però no puc fer-les i no puc predir si algun dia m'aixecaré i podré fer alguna d'elles, així que visc sense fer res. Voldria dibuixar, voldria escriure (avui he pogut en bastant temps, i porto ja hores per aquestes pobres línies que esteu llegint), voldria jugar (no puc ni jugar!! Lol lmao), voldria veure sèries i pelis que m'agraden o que mai he vist però en tinc ganes, voldria tocar el piano, VOLDRIA LLEGIR!, voldria tornar a intentar aprendre japonès, voldria escoltar música sense que em rallin les meves cançons preferides, voldria interactuar críticament amb l'art i analitzar-lo, voldria quedar amb els meus amics i sentir que estic allà amb ells i no que un vidre invisible ens separa, voldria sortir al balcó a reflexionar o quedar-me mirant la paret mentre penso una bona estona, voldria fer introspecció, voldria estudiar i mostrar interès per les coses que m'interessen, voldria formar-me i culturitzar-me, voldria deixar de lamentar-me i fer algo per intentar arreglar aquesta societat desastrosa que tenim... Voldria fer tot i no puc fer res, no puc ni avorrir-me. Sóc com un fantasma a qui el món travessa, completament transparent: no puc interactuar amb ell. Tal com deia Aristòtil, els humans som éssers socials; privar a qualsevol de nosaltres de l'interacció amb l'entorn és, essencialment, condemnar-nos a mort. Així que sí: el meu cervell no funciona perquè vull fer coses però no em deixa fer-les, i no hi ha disciplina, força de voluntat o la xorrada d'eufemisme que més us agradi per dir-nos als malalts mentals que no fem suficient que sigui capaç d'impedir-ho.

Sisplau traieu-me ja de Física UB (Com ens encanta estar a Física UB)

 Fa dos anys vaig veure el típic post de Física UB a insta desitjant unes bones festes a tothom i, desquiciada com estava, vaig penjar una història cagant-me en la seva estampa perquè ho veiessin els meus amics, del que posteriorment vaig fer el meu tuit fixat. Ara, a quart de carrera i espero que al meu últim semestre de tardor, crec que ha arribat l'hora de parlar en profunditat de la meva relació amb la carrera des que vaig entrar. Suposo que és molt similar per tothom, tots veníem d'un batxillerat més aviat tranquil que se'ns donava bé i de sobte vam començar a suspendre o treure cincs justos a tothora. Amb el temps, un cinc són sis crèdits, però realment l'incomoditat i la sensació que podries fer-ho millor (que ETS millor que això) mai desapareix. Crec que la majoria ho acaba acceptant prou ràpid, que t'acostumes, però a mi mai se'm treu del cap el fet que el meu peak va ser al batxillerat i des d'aleshores sóc una versió de mi mateixa que intenta desesperadament arribar fins allà un altre cop, amb un èxit més aviat negligible. Hi ha gent que entrava a la carrera sense gaire passió; a mi la física m'encantava. Realment és molt dur saber que ja mai tornaré a sentir el mateix, que estic massa cremada i massa cansada com per sentir un altre cop la il·lusió que un dia em provocava. 

Em queixo de física i em queixo sovint i amb ganes, com de tot. L'odio, odio la carrera i odio fisicaub. Tot i això, aquesta no és ni de bon tros l'única emoció que sento al respecte. La relació que mantinc amb la carrera és més aviat una relació tòxica promig, on només segueixo perquè sé que en el fons l'estimo. L'estimo perquè en el seu dia l'estimava, perquè és part de mi, perquè sé que si no estigués tan atontada i cremada la gaudiria, perquè sento que és l'únic que puc fer i que és el meu lloc, perquè a la meva jo de fa quatre anys li feia il·lusió. Suposo que ho faig per ella més que per mi. Els moments on gaudeixo són escassos, difícils de trobar i poc intensos, si féssim el balanç sortiria ben negatiu. De vegades està bé, estudiant dius "ah, què interessant! Mai ho hauria dit amb lo avorrides que són les classes", però en general simplement arriba a "està bé". M'ho hauria de passar millor, penso. 

Ahir vaig veure una peli sobre uns presoners, i un d'ells em va fer conèixer el que vol dir estar institucionalitzat. Potser és una mica extrem comparar la facultat amb la presó, però com l'estètica i tot és similar ho deixaré passar. Bàsicament deia que primer l'odies, després t'acostumes i finalment no hi pots sortir, no pots concebir una vida fora d'ella. Això mateix m'està passant a mi, estic absolutament institucionalitzada per Física UB. L'odio, estic acostumada i la necessito alhora, tot al mateix temps i en un caos absolut on alguna de les tres emocions s'esforça per dominar sobre les altres. Ara que s'apropa el final, que començo a veure que aquest túnel té una sortida, deixo de tenir ganes d'arribar-hi. Sí, sembla que contra tot pronòstic no vull deixar Física UB. Em fa por, de fet. Són diverses les raons que causen això, no entraré en gaire detall però es poden resumir com segueix:

1. La vida adulta espanta i m'horroritza a uns nivells una mica més exagerats del que haurien de ser, vull seguir posposant prendre decisions rellevants pel meu futur i actuar com una persona normal en societat tot el que pugui, a veure si algun dia em sento capaç de fer front a aquestes coses.

2. La inèrcia de la rutina i els llocs coneguts, no vull sortir de la meva zona de confort. Tot i que no ho passi especialment bé amb la meva rutina, és la meva rutina i, per tant, ja em sembla bé. Si heu llegit algun altre post del blog us podreu imaginar que tinc una fòbia malaltissa als canvis, i com a tal vull romandre en un estat molt similar a l'actual: per això vull fer el màster aquí! Així res canvia realment! Tinc un nivell d'immaduresa fascinant.

3. Com he dit, la institucionalització. Malgrat tot, aquesta carrera m'ha donat molts bons moments i sobretot molts bons amics. Clarament el millor que té la facultat i que ja vaig notar des del primer dia és l'ambient i la gent. Ho trobaré molt a faltar; quan penso en que ens dispersarem i no tornaré a veure o parlar amb molta gent em deprimeixo moltíssim. Com que no ens veurem cada dia a classe, o al bar, o de tant en tant per la facultat? Què haig de fer amb això, jo? No seguiré parlant d'això perquè em poso tristíssima.

El resultat és que he entrat en la meva dinàmica de "encara que només ho passés malament aquí, no la voldria deixar, vull que continui durant molt més temps". Tòxica del tot. Crec que volia fer un post més aviat divertit o sobre el síndrome de l'impostor que patim tots en aquesta maleïda carrera i he acabat on sempre, en la nostàlgia i la por al pas irrefrenable del temps. Encara no he acabat exàmens, de manera que estic a temps de frustrar-me i parlar de veritat sobre aquesta frustració que caracteritza i millor defineix la meva actitud davant un grau tan exigent i que provoca experiències tan catàrtiques. Després de la prematri, experiència que suposo que serà tan desastrosa com sempre, tornaré aquí a comentar si m'ha guanyat l'estancament autoimposat i he decidit allargar la carrera o pel contrari em mantinc ferma en la decisió d'acabar-la en 4 anys. Stay tuned to find out ;)

Disfressant el gènere

 Halloween i Carnaval són bones festivitats per les noies. No celebro Halloween en absolut, me la pela, però proporciona una boníssima excusa per disfressar-se. En els últims dos dies m'he disfressat dos cops, i he gaudit com un nen petit. El que volia era l'excusa, la resta va sol. A més a més, diria que aquests dos dies han estat els únics que m'he posat faldilla i vestit en tot l'any.

No m'agraden les faldilles. Les odio bastant. Se'm fan incòmodes de collons: com que a la mínima se't veuen les calces? Com que és com portar shorts (les teves cames no es poden dissimular de cap manera) però encara pitjor? Que a sobre es volen a la més petita ràfega de vent? Cada cop que me'n provo una em sento amorfa. Amorfa és la paraula. És com si el meu cos es distorsionés en temps real davant del mirall, retorçant-se i deformant-se fins esdevindre un ésser irreconeixible i desagradable. Amb els vestits la cosa millora, però tampoc tant. Al cap i a la fi, són com la conjunció de samarreta i faldilla. Els tolero algo més, però a la pràctica mai me'n poso cap. 

Mai he estat el que podríem considerar com "femenina". Tampoc he estat a l'"altre extrem", no sóc pas masculina, penso. Sóc vulgar, sempre parlant dels meus collons metafòrics. No associo en absolut el paràgraf anterior amb aquest, no crec que portar o deixar de portar faldilles et faci més noi o noia, per descomptat. Tot i això, sí que penso que potser és un signe més. Sóc plenament conscient que l'expressió de gènere no ha de tenir res a veure amb el gènere necessàriament, però és cert que un se sent més còmode si actua "en concordança". 

Fa uns pocs anys li vaig agafar el gust a disfressar-se després de passar per la típica època de vergonya associada, ja que són dies on la gent no et mira extrany, pots vestir-te, maquillar-te de la forma que vulguis i estarà justificat. Pots cridar l'atenció, esclar, però està justificat. És dia de disfresses. Pots fer por, pots deixar lliure l'inspiració que reprimeixes, pots ser el que tu vulguis: tot és una performance. M'he sentit còmoda i guapa amb vestit i faldilla, tot perquè era una performance. Jo no sóc així, mai he estat capaç de ser-ho, però avui puc performar que ho sóc. Puc tenir una estètica propera a la gòtica sense que se'm jutgi o miri extrany, puc passar de les mirades de la gent perquè "està justificat disfressar-se". És alliberador. Puc fer gairebé el que el doni la gana, sense preocupar-me pel què diran. No tinc tendència a fer-ne molt de cas, però en aquests dies les possibles inseguretats que tingui al provar un estil nou o una combinació nova (que sempre hi són, en major o menor mesura) pràcticament s'esvaeixen. Em sembla curiós com hauria canviat la situació si hagués anat a classe amb faldilla o vestit, tot i no ser en absolut extrany comparant-ho amb la resta de gent. Hauria estat tot el dia donant-li voltes, amb tanta incomoditat i cohibida que continuament hauria desitjat que se'm tragués el terra. Però com és Halloween, m'ho he passat molt bé.

Sóc una noia, però no crec que arribi a ser mai una dona, per diferents motius. Crec que tampoc vull ser-ho. En part és clarament la meva tendència a la immaduresa, a no voler créixer i fer-se adulta mai, però alhora crec que la paraula dona encapsula moltes coses que no seré mai. No és res dolent, al contrari, més no em sento representada. Malgrat això, al reflexionar sobre aquest tema sento que també estic performant: vull l'etiqueta sense mullar-me, sense fer cap canvi substancial a la meva vida i la meva manera de ser. Cada vegada aprecio més els matissos del gènere, cada vegada em sento menys retinguda per aquesta pressió (tot i que sí per la societat, suposo que és inescapable), com aquest fluctua i es redefineix. Tothom ha escoltat allò de "el gènere és un espectre", però entendre-ho fa canviar prou la perspectiva. No m'he de justificar, no he de donar explicacions, varia per a tothom (per molt que els límits dins els que fluctua siguin majors o menors) i tots performem el gènere. Tothom. El fatxa més fatxa performa el gènere, probablement bastant més que una persona normal, però indubtablement tots ho fem. Crec que és part de la gràcia, crec que potser tampoc cal imposar-se aquestes restriccions com si fossin unes condicions de contorn del teu problema. Potser no hi ha condicions de contorn i no ets una partícula amb posició i moment definits sinó que ets una funció d'ona. Malauradament, com amb la quàntica, això ens sembla poc intuïtiu i sovint volem unes parets ben sòlides sobre les quals recolzar-nos i definir-nos, per molt que això de vegades ens limiti en comptes de fer-nos créixer. Al cap i a la fi, a tots ens agrada saber què som, qui som, com som. Ens agraden els canvis dins d'un ordre, aquells que controlem i vigilem. Les etiquetes són armes de doble tall, en part ens encapsul·len de tal manera que no podem sortir-nos i en part ens acullen i deixen ben clar el que som i la nostra postura de cara al món, que també és important, i més quan s'empren eufemismes.

En part sento que "sent una funció d'ona" l'únic que faig és voler dissimular-ho, quedar-me satisfeta amb mi mateixa tot sense voler acceptar cap conseqüència real. Em van dir que no necessito justificació ni validació. Suposo que és cert. També és cert que tots anhelem aquesta validació per part de la gent i sobretot dels nostres companys, un sempre vol formar part i sentir que encaixa als llocs.

Potser associo coses que no tenen res a veure amb la meva percepció del meu gènere i potser precisament d'això es tracta, que cadascú té la seva pròpia manera d'experimentar-ho, que aquest és modelat per l'entorn, com tantes altres coses. No en va som éssers socials. Més que disfòria tinc dismòrfia, i que m'agradaria ser com els ninos que teniem de petits, aquells nenucos més aviat unisex. Sobretot m'agradaria ser incorporia, ja que estem. És una mentalitat de la que m'hauria de deslligar, perquè trobo que contribueix a desconnectar-me del món, i prou ho estic ja. Potser per influència d'amics, la meva pròpia o ambdues combinades penso que hi ha alguna relació entre aquesta desconnexió, el no encaixar, el ser allò extrany en una cantonada, amb ser no-binari. Potser no hi té res a veure.

Comentaris de final de post: 

Sento molt ficar la física aquí, però opino que la metàfora és molt encertada. 

Aquesta entrada es podria dir potser per la manera en què he utilitzat aquesta maleïda paraula quaranta mil cops en comptes de buscar sinònims, call it figura retòrica. És lamentable. 

Això és prou personal i no estic gaire segura de penjar-ho però bueno. Vull opinions, suposo. Tinc una conversa pendent amb una amiga, però no ho he parlat amb ningú encara. Probablement hauria. És terreny pantanós i em sento una mica com si estigués anant descalça on s'acaba de trencar un vidre intentant no trepitjar els cristalls, m'excusare (si l'he cagat o he dit algo inapropiat en alguna part) dient que la primera meitat del text la vaig fer quan estava borratxa i es nota prou perquè no hi ha cap connexió aparent entre paràgrafs, només trossos i fils de pensament que se'm van passar en aquell moment, com tants altres cops.

Per últim, aquest text acaba de manera prou sobtada i abrupta, sense cap conclusió. Això és, efectivament, perquè no tinc una conclusió al respecte, de fet no sé ni si el curs d'aquest riu de pensament és algo que penso de veritat.