Sisplau traieu-me ja de Física UB (Com ens encanta estar a Física UB)

 Fa dos anys vaig veure el típic post de Física UB a insta desitjant unes bones festes a tothom i, desquiciada com estava, vaig penjar una història cagant-me en la seva estampa perquè ho veiessin els meus amics, del que posteriorment vaig fer el meu tuit fixat. Ara, a quart de carrera i espero que al meu últim semestre de tardor, crec que ha arribat l'hora de parlar en profunditat de la meva relació amb la carrera des que vaig entrar. Suposo que és molt similar per tothom, tots veníem d'un batxillerat més aviat tranquil que se'ns donava bé i de sobte vam començar a suspendre o treure cincs justos a tothora. Amb el temps, un cinc són sis crèdits, però realment l'incomoditat i la sensació que podries fer-ho millor (que ETS millor que això) mai desapareix. Crec que la majoria ho acaba acceptant prou ràpid, que t'acostumes, però a mi mai se'm treu del cap el fet que el meu peak va ser al batxillerat i des d'aleshores sóc una versió de mi mateixa que intenta desesperadament arribar fins allà un altre cop, amb un èxit més aviat negligible. Hi ha gent que entrava a la carrera sense gaire passió; a mi la física m'encantava. Realment és molt dur saber que ja mai tornaré a sentir el mateix, que estic massa cremada i massa cansada com per sentir un altre cop la il·lusió que un dia em provocava. 

Em queixo de física i em queixo sovint i amb ganes, com de tot. L'odio, odio la carrera i odio fisicaub. Tot i això, aquesta no és ni de bon tros l'única emoció que sento al respecte. La relació que mantinc amb la carrera és més aviat una relació tòxica promig, on només segueixo perquè sé que en el fons l'estimo. L'estimo perquè en el seu dia l'estimava, perquè és part de mi, perquè sé que si no estigués tan atontada i cremada la gaudiria, perquè sento que és l'únic que puc fer i que és el meu lloc, perquè a la meva jo de fa quatre anys li feia il·lusió. Suposo que ho faig per ella més que per mi. Els moments on gaudeixo són escassos, difícils de trobar i poc intensos, si féssim el balanç sortiria ben negatiu. De vegades està bé, estudiant dius "ah, què interessant! Mai ho hauria dit amb lo avorrides que són les classes", però en general simplement arriba a "està bé". M'ho hauria de passar millor, penso. 

Ahir vaig veure una peli sobre uns presoners, i un d'ells em va fer conèixer el que vol dir estar institucionalitzat. Potser és una mica extrem comparar la facultat amb la presó, però com l'estètica i tot és similar ho deixaré passar. Bàsicament deia que primer l'odies, després t'acostumes i finalment no hi pots sortir, no pots concebir una vida fora d'ella. Això mateix m'està passant a mi, estic absolutament institucionalitzada per Física UB. L'odio, estic acostumada i la necessito alhora, tot al mateix temps i en un caos absolut on alguna de les tres emocions s'esforça per dominar sobre les altres. Ara que s'apropa el final, que començo a veure que aquest túnel té una sortida, deixo de tenir ganes d'arribar-hi. Sí, sembla que contra tot pronòstic no vull deixar Física UB. Em fa por, de fet. Són diverses les raons que causen això, no entraré en gaire detall però es poden resumir com segueix:

1. La vida adulta espanta i m'horroritza a uns nivells una mica més exagerats del que haurien de ser, vull seguir posposant prendre decisions rellevants pel meu futur i actuar com una persona normal en societat tot el que pugui, a veure si algun dia em sento capaç de fer front a aquestes coses.

2. La inèrcia de la rutina i els llocs coneguts, no vull sortir de la meva zona de confort. Tot i que no ho passi especialment bé amb la meva rutina, és la meva rutina i, per tant, ja em sembla bé. Si heu llegit algun altre post del blog us podreu imaginar que tinc una fòbia malaltissa als canvis, i com a tal vull romandre en un estat molt similar a l'actual: per això vull fer el màster aquí! Així res canvia realment! Tinc un nivell d'immaduresa fascinant.

3. Com he dit, la institucionalització. Malgrat tot, aquesta carrera m'ha donat molts bons moments i sobretot molts bons amics. Clarament el millor que té la facultat i que ja vaig notar des del primer dia és l'ambient i la gent. Ho trobaré molt a faltar; quan penso en que ens dispersarem i no tornaré a veure o parlar amb molta gent em deprimeixo moltíssim. Com que no ens veurem cada dia a classe, o al bar, o de tant en tant per la facultat? Què haig de fer amb això, jo? No seguiré parlant d'això perquè em poso tristíssima.

El resultat és que he entrat en la meva dinàmica de "encara que només ho passés malament aquí, no la voldria deixar, vull que continui durant molt més temps". Tòxica del tot. Crec que volia fer un post més aviat divertit o sobre el síndrome de l'impostor que patim tots en aquesta maleïda carrera i he acabat on sempre, en la nostàlgia i la por al pas irrefrenable del temps. Encara no he acabat exàmens, de manera que estic a temps de frustrar-me i parlar de veritat sobre aquesta frustració que caracteritza i millor defineix la meva actitud davant un grau tan exigent i que provoca experiències tan catàrtiques. Després de la prematri, experiència que suposo que serà tan desastrosa com sempre, tornaré aquí a comentar si m'ha guanyat l'estancament autoimposat i he decidit allargar la carrera o pel contrari em mantinc ferma en la decisió d'acabar-la en 4 anys. Stay tuned to find out ;)