Àncores al fons del Lete

Aquesta entrada és una mica curiosa i extranya, perquè he decidit fer una super aglomeració de diferents escrits que tinc que tracten més o menys del mateix tema: la nostàlgia. En realitat no parlo gaire del concepte en sí sinó més aviat de les conseqüències que té en la meva persona. Potser es fa una mica repetitiu, ja que tendeixo a expressar els mateixos sentiments amb les mateixes metàfores, però igualment he decidit no retallar res. Cap d'aquests escrits és nou, però definitivament em queden coses a dir al respecte així que segur que en faig més. L'entrada probablement s'hauria pogut dir "Avis", "Nostàlgia" o alguna cosa poc imaginativa com les altres entrades que he fet, però trobo que aquesta és molt més poètica i també més rellevant i significativa. Aquí trobareu un parell de fils de twitter que vaig fer aquest any i l'any passat, i un tros d'un escrit dirigit a cert amic que opino que aporta més perspectiva al assumpte. Doncs amb aquests comentaris el yapping pre-entrada diria que està fet, anem per feina que tenim per estona:

03/05/24

Realment no deixo mai de pensar-ho, però últimament és molt vívid. I ara, que tot just m'ha vingut al cap un record que tenia ja sepultat, em sento en la necessitat de vessar els meus sentiments en l'escritura. Dit això, fa ja molt de temps que vull parlar de la nostàlgia.

L'altre dia, passava pel parc infantil que hi ha davant del cole, al costat de casa meva, i vaig fer una troballa que em va esgarrifar: havia canviat. El gronxador, el tobogan i un parell de coses més ja no estaven. Hi havia un tobogan nou, extremadament lleig. En un tres i no res, com si mai hagués passat cap cosa, els antics ja no estaven. El parc on ens havíem quedat després de l'escola un munt de cops ja no existeix. I si no existeix, em resulta molt més complicat retenir les memòries que vinculo a aquells objectes. No queda res. Com tantes altres coses, envelleix i mor. No deixa ni rastre. I jo només sento la impotència que em causa no poder aferrar-me a aquelles memòries, que ja no dec recordar ni la meitat, que ja no queda cap manifestació física i real d'aquells moments tan preciosos. I pot semblar banal, estar així de trista per un miserable parc infantil, però només és un més a la llista. Una confirmació més de que el temps no s'atura per res ni ningú, que el món no fa excepcions, que tot segueix movent-se encara que jo ja fa temps que estigui paralitzada. 

Va haver un temps on una frase que es repetia a la meva ment era "todo a mi alrededor se hace viejo y muere". Constantment pateixo els efectes d'aquesta frase. Constantment veig que res es etern, que tot té un final, que res dura per sempre. I és un pensament que em matxaca, que em fa un mal horrorós, perquè és veritat. És veritat, i jo segueixo sense acceptar-ho. Sincerament, crec que mai ho superaré, ja m'he fet a la idea. Tot semblava morir, i moria de veritat. 

Han passat ja 2 anys, i segueixo sense assumir que no tornaré a veure mai més a la meva àvia. Que mai la tornaré a abraçar, ni parlar amb ella, ni fer res amb ella. Que només em queden els records, que a cada segon que passa s'esvaeixen. Com si no haguessin existit mai. I no ho puc suportar, que el meu últim lligam amb ella sigui tan fràgil i tan incert, que pugui desaparèixer un dia qualsevol i ni tan sols ho sàpiga, perquè me n'hauré oblidat completament. Com es pot estar trist per quelcom que no es recorda? Per què han de desaparèixer aquests records, si són tan preciosos per a mi? 

Sovint associem memòries a llocs o objectes, i per això sóc aquest tipus de gent que no llença res, que li fa "pena" llençar una piloteta ronyosa de fa 15 anys. Que encara porta al clauer l'antiga clau del portal, totalment desprovista d'utilitat o gràcia, no se sap ben bé per què. 

I tot i això la casa dels meus avis a la muntanya, a la qual hem anat des de que tinc consciència, trascendental als meus records, es va vendre després de morir la meva àvia. Perdre allò va ser un cop duríssim de realitat una vegada més, i una pèrdua de records incommensurable. No només perdo els records associats als meus avis, sinó també els de la meva tendra infància. Batallaria ferotgement contra qualsevol que gosés arrabassar-me'ls, però no és un ésser físic contra el que barallo. No tinc cap oportunitat de guanyar, mai l'he tinguda.

Ara que la meva altra àvia també ha mort, han buidat el pis. El pis on havien viscut tots ells molts anys. Ja no queda res, està totalment desprovist de tot el que el caracteritzava. No n'era conscient. No era conscient que era l'últim cop que trepitjaria la casa tal i com era. Que aquest Nadal seria l'últim que celebrariem allà tota la familia, en la nit més feliç de l'any per a mi. I ara a l'únic avi que em queda tampoc té gaire temps restant. També vendrem el pis? També em quedaré sense un lloc que conec tan bé com casa meva? Ja quasi ni el recordo en els seus bons temps, quan l'ajudàvem amb l'hort, quan reparava tot ell solet, quan em va ensenyar jugar al Solitario en aquell ordinador que era el més antic que he vist mai. No vull oblidar. No vull oblidar-los. Ni un sol moment que hagi passat amb ells, perquè ja no podre tenir cap de nou. Només puc aferrar-me als records que se m'escapen entre els dits com si d'aigua es tractés. 

Recordo moltes coses, i estic segura que he oblidat la meitat ja. Els múltiples gossos dels meus tiets, el gat de la meva tieta, jugar al pati del cole amb els amics. Les trastades que fèiem. Lo bé que ho passava a l'institut, tant amb els amics, els professors o les classes. Mai podré tornar allà. Als llocs on era feliç, als temps on era feliç. Tot mor i s'esvaeix per sempre. Visc anclada al passat, un passat que mai podré viure un altre cop, que mai recordaré tal i com era. Res m'agradaria més que tenir una pel·lícula de la meva vida completa, per molt depriment, horrorosa, patètica i fastigosa que fos. Ho donaria tot, per tornar al passat i quedar-me allà. Res sembla important al costat de tornar a la meva bombolla d'innocència pròpia dels nens. És voler escapar de la realitat, fugir d'un present al qual estic encadenada com la resta de persones, ho sé. Tot i això, ho anhelo amb un fervor que de vegades es torna lleugerament paranoic. Sóc covard i no vull estar aquí. Canviaria moltes coses per quedar-me estancada allà on vulgui, per immadur que sigui, i per poc que importi, ja que no passarà mai. No vull avançar. Comporta una sèrie de coses a les quals no vull fer front, a les quals ni tan sols estic en condicions de fer front, per variar. Tinc por a molt poques coses, però la major seria indubtablement l'inexorable pas del temps. A que res sigui etern, i que estiguem subjectes a una erosió constant i inherent a l'acte de viure. Francament, viure no m'agrada gaire. És bastant pesat. I a sobre, se'm dona FATAL. Suposo que això és part de tot plegat, i em tocarà acceptar-ho d'una manera o altra, però ni tan sols sé com fer-ho. Desgraciadament, em tocarà estar aquí per descobrir-ho. De vegades penso que aquestes coses són precisament el que fa que valgui la pena, i altres cops penso: "Això és un munt de merda tot plegat. Per què collons he d'acceptar aquestes absurdes normes socials? Qui cony es va inventar totes aquestes xorrades? «Has de viure-» Estúpida! No saps ni per què vius! No saps per què consideres que és bo!"

En conclusió: reflexionar massa pot ocasionar danys mentals greus, els tontos viuen molt millor. (Són les 3 del matí, sé que estic desvariant, és el que toca. Espero que m'internin al psiquiàtric dintre de poc. Toca fer servir el meu humor de merda pk no us penseu k em matare) 

02/04/25

La imatge de la nostàlgia a la meva ment és qualsevol escenari típic de la meva infància banyat amb la llum d'aquell sol de les quatre de la tarda de primavera, que enlluerna però no molesta, que escalfa tots els racons però no fa calor, que acaricia l'ànima, que evoca records. És igual el lloc i l'època de l'any, el sol és radiant i allunya tots els mals. És el sol de quan et venien a buscar els avis a la sortida del cole amb un entrepà de pernil, el sol d'aquella tarda tonta i despreocupada que vas passar amb amics de la qual no recordes més que la sensació, fins i tot el sol que feia fora de casa mentre tu feies xurros amb l'àvia. No passen les hores, és com un quadre o vídeo en el qual es repeteix la mateixa escena tota l'estona, doncs ets incapaç de recordar tot el que va passar i menys donar-li continuïtat. Té un cert component realista, doncs crec que ben bé van passar així les coses, però és possible que el sol estigui exagerat. Potser és un reflexe de la calidesa que desprèn la memòria, que tant contrasta amb la fredor de les actuals, que se senten com les mans fredes a l'hivern perquè no t'arriba prou sang per escalfar-les, tret que segur que has heretat del teu avi. 

Hi ha imatges que sé que no tenen aquesta llum en absolut i tot i això un segon després es tenyeixen de daurat; és la indulgència d'emmarcar els records d'aquesta manera, com si els cobrís amb un vel que els pot preservar per sempre, sense que mai cap mota de pols pugui ni tan sols atansar-se, molt menys acumular-se a sobre fins que el record desapareixi de la memòria. Així sento que no es poden desdibuixar, que el pas del temps no pot tenir efecte sobre ells. Que són eterns, inamovibles i sempre em proporcionaran consol, que no se m'escapen entre els dits com si d'aigua es tractés. Quan és l'únic que queda, què fem? No puc permetre que els vestigis d'allò que ja no existeix també creui el riu de l'oblit. Si cada dia recordo menys, què faig? Esperar a que s'esvaeixin del tot? A ser incapaç de sentir la seva veu, la seva olor, com se sentia abraçar-los? Les memòries són evasives, imprevisibles i esmunyedisses: poc o gens fiables. La seva autenticitat és purament subjectiva i canviant, i el pitjor de tot és que no són catalogables. No puc enumerar-les totes i passar llista com si d'alumnes es tractés, mirant si en falta cap per poder recuperar-la a temps. És com quan a youtube et fas una llista amb vídeos, al cap d'un temps entres i veus l'avís que diu que alguns vídeos ja no estan disponibles. Però, quins? No ho pots saber, només veus l'avís de que ja no estan. Aquesta burda metàfora explica molt bé com funciono jo: té més presència l'avís que els records que encara queden. Em lamento per coses que encara no han succeït, pèrdues de coses que segueixen amb mi, morts que encara no havien passat. Estic totalment submergida en l'autocompassió i la por als canvis, a deixar anar, a la desaparició de coses preciades. Fins i tot a la desaparició de coses mundanes a les quals ni tan sols tinc afecte, el canvi com a concepte m'horroritza i m'esgarrifa. Aquell carrer mal fet que ara està en obres hauria de millorar, però ja no serà el mateix... Aquella saga de llibres que llegies amb 11 anys que és la cosa menys memorable del món tampoc cal llençar-la... La piloteta ronyosa està fastigosa, però no creus que és mona? S'hauria de quedar... No! Mama, no llencis el dossier de segon de primària que porta des de llavors en una capsa, és important! Ni el cançoner, no vagi a ser que em doni per cantar marrameu torracastanyes... Per molt que faci deu anys que no dormo amb peluixos es queden tots, eh? Com, que les sabates estan massa velles i me n'he de comprar noves? Doncs... Vull les mateixes! Clar, per què hauria de voler unes altres si m'agraden aquestes? Quines preguntes més estúpides em fan de vegades...

Així de ridícula em veig aferrant-me a tot el que ha format part de la meva vida. I, malgrat tot, ho necessito. Necessito atrapar totes aquestes coses amb les mans i no deixar-les anar mai, fent força fins que se'm quedin els dits blancs, feta una boleta i protegint-les contra el meu ventre dels canvis, de l'erosió, del pas del temps. És imperant una manifestació física dels meus records, un lloc on poder ancorar-los i que no se'n vagin a la deriva pels confins de la meva memòria. Quan els veig, recordo. No puc perdre aquests records, perquè la seva encarnació està present al món real. 

No sé deixar anar, i és un problema, però tampoc vull deixar anar. La meva fèrria determinació caracteritza aquesta lluita que no puc guanyar. Estic incapacitada per la majoria d'aspectes de la vida quotidiana. No puc oblidar, i a més no penso fer-ho. Si el record m'ha de fer mal, que així sigui. Aquest dolor és la prova que encara viu dins de mi, que no s'ha esvaït. Si és el preu per recordar-la, el pagaré amb gust. 

Anyway ja tocava yapping pero porto ja com 1h escrivint i potser (i només potser) tocaria dormir. Per acabar us deixo amb una npc k em va diagnosticar aquest trauma del no res i es va quedar tan ample mentre jo em volia matar:

[...] Potser el que em costa més assumir és que no només les persones s'esvaeixen, sinó els llocs també. I em molesta molt, perquè les coses materials sempre m'han servit de recordatori, com una espècie d'àncora de records. Una persona es pot morir, però allò que no està viu no pot morir. I en canvi, sembla que això també ho perdo, i per tant les memòries associades a la casa, als meus avis, a tots els moments amb la família queden surant pels confins de la memòria, totalment a la deriva i a l'espera de caure en el pou de l'oblit. [...] No sóc gens materialista, però als objectes i llocs més absurds hi guardo les meves memòries, per això sóc totalment incapaç de llençar res. Per això em compro exactament les mateixes vambes o em consolo estancant-me a mi mateixa en llocs coneguts. Si la pressió social no existís, m'agradaria ser com el personatge d'un joc, en el sentit de sempre portar la mateixa roba. Aquella amb la qual em sento còmode i em defineix, que no cal canviar res. No cal que intenti pensar com combinar roba que no tinc ni idea de combinar (sóc absolutament pèssima, no t'imagines quant). Això no vol dir que de tant en tant no em vingui de gust provar una skin, arreglar-me o variar una miqueta. Però vull que sigui només una opció, no una imposició. Vull poder SER eternament, i només canviar quan a mi em vingui de gust. Infantil, ho sé. Em vaig passar la infància sent massa madura i ara no en sóc prou. Sobretot, poc realista. He d'aprendre a viure amb la pèrdua i el canvi, però no sé si algun dia ho aconseguiré finalment. De moment, faig el que puc, i aquí segueixo. No és suficient, però és el que hi ha. Hauria estat bé que les meves circumstàncies fossin diferents, suposo. Poder fer el que vull, poder estudiar a gust, poder passar-m'ho bé, dedicar-me als meus hobbies. No hauria de ser tan difícil, oi? En teoria, sona prou fàcil, però l'odiós grau en Física ja m'ha demostrat seguidament que se'm dóna espantosament malament passar de la teoria a la pràctica.

Fins aquí aquest post XXL! No sé si ho haureu notat, però aquest és més o menys el problema principal de la meva existència, el que crec que mai sabré resoldre.