Als 15 anys no em vaig suïcidar i ara pago les conseqüències

 Em pregunto si la gent es pensa que sóc una ingrata. Si sóc massa desinteressada. Sovint em passa que estic massa enfonsada en el meu món i no paro atenció al meu voltant. En general vaig per la vida passant de tot, o com a mínim això aparento, el que té coses bones i dolentes: no m'estresso, no m'angoixa gairebé res i visc ben tranquil·la, però alhora em preocupen massa poc les coses. Hi ha part de mi a la que sí que li importa el que passi, però la capa d'apatia s'imposa i em diu que no em podria ser més indiferent. Vull llegir, però no vull, em fa massa pal. JO vull llegir, però _jo_ dic que no en tinc ganes. Hi ha moltes coses que a MI m'agradaria fer, i en canvi a _mi_ no em podria importar menys tot. He d'estudiar, però tot em dóna igual. Res de res té cap tipus de rellevància: estic completament desconnectada del món on visc i la gent amb qui visc. La veritat és que tot s'acaba sentint com un pur tràmit que he de passar per seguir endavant, una idea que no només no m'agrada sinó que la detesto. Els àpats són una estona llarga i incòmode obligatòria per la subsistència; dormir no és més que allò que em fa perdre el poc temps lliure a soles sense pressió o jutjament que tinc; viure? Viure és una feina per la qual no estic qualificada i que sempre vull deixar. 

El primer cop que vaig pensar en el meu suïcidi va ser als 10 anys, més aviat com una pregunta retòrica que em causava curiositat: què passaria si em tirés pel balcó? Com reaccionaria la gent? No va ser fins a l'institut que em vaig plantejar aquesta pregunta de manera seriosa, i després ja no vaig parar mai. Vaig anar seguint, en el meu pou de depressió particular, sense parar mai de caure. Tot i anhelar-ho amb fervor, mai vaig fer res al respecte, el que desencadena un problema: fa molts anys que hauria d'estar morta, i el que queda és un fantasma incapacitat. Sempre ignorava coses per les que m'hauria de preocupar, perquè total, tampoc em quedava gaire. L'autosabotatge s'intensifica fins a nivells extrems: si el meu cos no funciona correctament doncs ja m'està bé, així fallarà en un futur proper; no vull ni pensar en el pas del temps i les decisions que he de prendre, puc passar de tot perquè no arribaré a veure'n els resultats, de vegades fins i tot escullo la opció "incorrecta" només per fer-me caure abans, em poso pals a les rodes. La vida se'm fa una muntanya alta amb freqüència, i en tots aquests moments l'instint és fer que acabi quant abans millor. Si algo surt malament pel camí, perfecte, això farà que el meu camí s'aturi per fi. 

El problema és obvi: no estic morta, però m'he passat l'última dècada fent veure que sí. Jo que mai he gosat ni tan sols imaginar-me un futur de sobte em trobo de cara amb ell, i l'he d'afrontar, perquè és imminent. En aquesta situació sóc com un gatet moll abandonat sota la pluja, només puc tremolar i esperar que algú em vingui a buscar i planifiqui la vida per mi. Realment no és qüestió de planificació, és senzillament que no vull un futur, vingui de la manera que vingui. És una idea que em genera rebuig totes les vegades, però amb la qual he de fer les paus forçosament: no estic morta i no em moriré, com a mínim en un interval de temps proper. He d'encarar-me amb la vida de la qual he estat fugint constantment des de que tinc el cervell una mica desenvolupat, i lògicament vull seguir escapant de la meva responsabilitat amb mi mateixa. No puc seguir pensant en el suïcidi com a sortida, més que res perquè sé que no em suïcidaré, per molt que ho desitgi. Em trobo en un punt crític, on és ja vergonyós que em segueixi escudant en aquesta pobra excusa per tal de no encarar la veritat: he d'espavilar. Perquè quedi clar, aquest comentari només me'l puc fer jo, ningú més té dret a dir-me que espavili. Prou faig, i és bastant complicat. Pas a pas, suposo, hem començat per adonar-nos de la situació, i en qualsevol cas la raó per la qual els meus pensaments han anat sempre en aquesta direcció no ha desaparegut ni molt menys, la meva depressió sempre està en el seu prime. L'autosabotatge sempre estarà allà, l'apatia no sembla que vagi a desaparèixer cap dia i el buit que se'm menja per dins es com un forat negre del qual sóc el disc d'acreció. La desconnexió del món fa que tot et travessi com si no estiguessis físicament allà, i molt menys interactuant amb l'entorn, del que surt la conseqüència lògica que igual que el món no connecta amb mi jo tampoc puc connectar amb ell.

Em pregunto si la gent es pensa que sóc una ingrata. Quan parlo amb ells sembla que els cables del cervell que s'haurien d'activar en una conversa normal no funcionen, i en comptes d'interactuar amb ells a la que començo a parlar em capbusso en la meva ment i ja no els pregunto res al respecte. Fins i tot en converses amb gent que no conec gaire i es limiten al típic joc de ping pong de "sí, jo això, i tu?" "sí, jo això altre, i tu?" se m'oblida preguntar per ells. Suposo que es deuen pensar que no m'interessa una merda el que tinguin a dir, i amb raó, però res més lluny de la realitat, simplement se m'oblida. No processo bé la informació, perquè després sempre acabo caient i penso "per què dimonis no li he preguntat per tal?". Puc tenir interès genuí i tot i així un cop parlo jo perdo el fil de la conversa en un nus amb els meus 40 fils de pensament interiors i ja no torno a connectar. Si us ha passat algun cop amb mi, us demano perdó, no ho faig a propòsit. De vegades estic tan dissociada en general que també ho estaré amb la gent, i ja em passa prou, perquè després no recordo gairebé res del que ha passat. Sóc passota per naturalesa, però és l'apatia el que realment ho empitjora i fa veure que no m'importa res. M'importen moltes coses. A _mi_ potser me la pela tot una barbaritat, però a MI m'importen moltes coses, m'agraden moltes coses, estimo moltes coses, que queden soterrades per un vel gris d'indiferència que camufla tot el que sento i he sentit mai. _Jo_ no sóc prou JO, però tampoc ho sóc tan poc com per poder dir "és la depressió". Ho vulgui o no, la depressió és part de mi. Costa de creure, però té coses bones de les quals no em vull desprendre (que tampoc me'n vulgui desprendre de les dolentes és un tema totalment irrellevant i que no abordarem avui), i òbviament ha tingut i té un impacte prou gran sobre la meva persona. A més, no m'agrada excusar-me en ella com si fos un ésser separat de mi que m'esclavitza, no, les dues treballem alhora. Per tant, _jo_ sóc una mica jo però tampoc sóc realment JO. És una exaltació d'una part de mi que ja existeix però potser no és el seu torn de manifestar-se, o potser sí però no de forma tan extrema, no seria correcte dir que no em representa en absolut i que no sóc jo. El problema és que el meu JO està en el centre del buit que se'm menja, i no pot sortir: igual que en un forat negre, qualsevol cosa que travessa l'horitzó de successos no torna a sortir ni pot transmetre informació a l'exterior, i per tant ara mateix només governo _jo_, en comptes del conjunt de les dues, que és el que genuïnament em fa ser jo. Simplement jo, qui sóc de veritat.