Reconnectant amb ser una fangirl

 Aquesta nit m'he anat a dormir sobre les 6 per estar veient anime i llegint fanfics, i no podria estar més contenta al respecte. És una banalitat, però no havia estat capaç de tornar a llegir un altre fanfic des de fa 2 anys, i avui he recordat la sensació: la bogeria, la diversió, la calor al pit quan arriba el moment crític, la tensió quan es barallen. És una muntanya russa d'emocions, emocions que portava sense experimentar moltíssim temps. I és que a les pel·lícules difícilment sento tot això, és només quan llegeixo, i gairebé he deixat de llegir per complet. Sé que us semblarà una tonteria, però per mi és un pas clar cap a la reconnexió amb el món, aquell del que passo olímpicament tots els dies.

De vegades se m'oblida que realment no sóc així, aquest fantasma apagat sense emocions i inquietuds. Solia ser una persona divertida, que viu amb prou intensitat i amb moltes passions, i fa temps que m'he convertit en aquesta extranya closa buida d'una persona que ja no sembla que estigui amb nosaltres. La meva connexió amb ella és tan dèbil que sovint oblido que ella estava aquí primer, que és qui sóc de veritat, i pensant en les coses que em feien feliç ni tan sols em recorre aquella espurna d'emoció davant un hobby oblidat, només indiferència i certa llàstima davant la meva poca reacció. Totes les coses que m'han donat forma al llarg dels anys i que han estat quasi literalment la meva salvació o punt de suport vital per no caure a l'abisme ara és com si no haguessin existit mai, com si fossin quelcom que només hagués gaudit un cop passatgerament i no els hagués tornat a recordar mai. Una part intrínseca de mi viu soterrada, i jo esdevinc aquesta cosa rara i dissociada que viu en pilot automàtic sense pensar en res ni ningú, jo mateixa inclosa. 

Per això considero que m'he mogut cap a la direcció correcta, encara que sigui imperceptiblement. És més que probable que després d'això tot segueixi com sempre i torni al meu modus operandi, ningú garanteix res, però ja és més que no haver fet res. Per molt que el meu jo real estigui encara molt lluny per davant, he fet el gest d'estirar la mà: inútil, ja que òbviament no hi arribo, però no fútil; té un significat simbòlic. Expressa la meva predisposició a intentar tornar a ser qui sóc, que ja és més que el que fet fins ara, quedar-me parada al lloc sense esma de fer res. 

Puc suportar moltes coses degudes a la depressió, però la veritat és que no comptava amb perdre la meva pròpia identitat a les seves mans, i em toca els ous una barbaritat. Sempre he considerat que era una part de mi que no es podia separar, i de sobte et trobes amb que ja només en queden les restes fragmentades. No es tracta només d'intentar recuperar la resta de trossos, la voluntat molts cops hi és, el que no sap molta gent és que hi ha un component de sort i atzar terrible. Si no tinc la motivació (i aquesta apareix i desapareix aleatòriament, sense cap tipus de respecte pels meus desitjos), és gairebé impossible que aconsegueixi fer res. Potser arribo a agafar el llibre i obrir-lo, però em distrec o simplement no l'estic sentint bé perquè, com ja sabia, no em ve de gust. Ni tan sols és per l'esforç, veient sèries també em passa, i això que és la cosa més fàcil del món. La suposada disciplina no m'ajuda per aquesta mateixa raó, si no puc fer bé la cosa el més probable és que no la pugui fer de cap manera. Així que aquí estic, estancada, condemnada a veure com els últims bocins d'emocions i passions que sento per les coses són tan petits que se m'escorren entre els dits. Trobar-te de cara amb allò que et tornava absolutament boja en el seu dia i no moure un múscul de la cara, només la mirada trista davant un funeral silenciós que evoca la nostàlgia del record feliç. Veure coses de la teva sèrie preferida amb la qual estaves totalment obsessionada i hi pensaves dia i nit i ara és com "ah, sí, això", assignatures de la carrera per les quals vas decidir fer física... Fent relativitat general o altes energies m'ho hauria d'haver passat molt millor, però només em sento cremada i apàtica, i de nou la tristesa melancòlica de pensar que li he tret tot a la persona que més m'importa, a aquella nena que vivia amb entusiasme i il·lusió les coses que l'apassionaven, i jo en canvi no sento res. Ella hauria de ser la que experimenta tot això, però no està aquí amb mi per fer-ho.

Suposo que podria haver titulat aquesta entrada Oda a la meva mort, però en principi venia amb una ona una mica més positiva: estic tornant (espero). Estic llegint a Dostoyevski, jugant al Layton, mirant animes, llegint fanfics, jugant al Genshin, o intentant-ho amb certa constància, i sobretot m'ho estic passant bé. El Genshin, per charca de joc que sigui, de vegades dóna unes bones alegries, aquelles que et fan creure que ha valgut la pena estar viu per tal d'experimentar l'art. Resumidament, vam anar a la Lluna, i si bé és un concepte que hauria d'impactar poc a hores d'ara (tothom sap que es pot anar a la Lluna), em va emocionar moltíssim i va ser tot super divertit. Saltaves i com la gravetat és menor flotaves una mica... Se sentia com si estiguessis allà realment, veient el petit planeta de fantasia, que portes recorrent literalment anys, donar voltes. Coses així em fan tocar de peus a terra (irònic en aquest cas, sí) i fer una passa més cap a on estic de veritat. Així que, espero seguir així. Ser una fangirl i una friki abismal m'ha salvat la vida en repetides ocasions, i estaria bé que aquesta fos una altra.