Disfressant el gènere

 Halloween i Carnaval són bones festivitats per les noies. No celebro Halloween en absolut, me la pela, però proporciona una boníssima excusa per disfressar-se. En els últims dos dies m'he disfressat dos cops, i he gaudit com un nen petit. El que volia era l'excusa, la resta va sol. A més a més, diria que aquests dos dies han estat els únics que m'he posat faldilla i vestit en tot l'any.

No m'agraden les faldilles. Les odio bastant. Se'm fan incòmodes de collons: com que a la mínima se't veuen les calces? Com que es com portar shorts (les teves cames no es poden dissimular de cap manera) però encara pitjor? Que a sobre es volen a la més petita ràfega de vent? Cada cop que me'n provo una em sento amorfa. Amorfa és la paraula. És com si el meu cos es distorsionés en temps real davant del mirall, retorçant-se i deformant-se fins esdevindre un ésser irreconeixible i desagradable. Amb els vestits la cosa millora, però tampoc tant. Al cap i a la fi, són com la conjunció de samarreta i faldilla. Els tolero algo més, però a la pràctica mai me'n poso cap. 

Mai he estat el que podríem considerar com "femenina". Tampoc he estat a l'"altre extrem", no sóc pas masculina, penso. Sóc vulgar, sempre parlant dels meus collons metafòrics. No associo en absolut el paràgraf anterior amb aquest, no crec que portar o deixar de portar faldilles et faci més noi o noia, per descomptat. Tot i això, sí que penso que potser és un signe més. Sóc plenament conscient que l'expressió de gènere no ha de tenir res a veure amb el gènere necessàriament, però és cert que un se sent més còmode si actua "en concordança". 

Fa uns pocs anys li vaig agafar el gust a disfressar-se després de passar per la típica època de vergonya associada, ja que són dies on la gent no et mira extrany, pots vestir-te, maquillar-te de la forma que vulguis i estarà justificat. Pots cridar l'atenció, esclar, però està justificat. És dia de disfresses. Pots fer por, pots deixar lliure l'inspiració que reprimeixes, pots ser el que tu vulguis: tot és una performance. M'he sentit còmoda i guapa amb vestit i faldilla, tot perquè era una performance. Jo no sóc així, mai he estat capaç de ser-ho, però avui puc performar que ho sóc. Puc tenir una estètica propera a la gòtica sense que se'm jutgi o miri extrany, puc passar de les mirades de la gent perquè "està justificat disfressar-se". És alliberador. Puc fer gairebé el que el doni la gana, sense preocupar-me pel què diran. No tinc tendència a fer-ne molt de cas, però en aquests dies les possibles inseguretats que tingui al provar un estil nou o una combinació nova (que sempre hi són, en major o menor mesura) pràcticament s'esvaeixen. Em sembla curiós com hauria canviat la situació si hagués anat a classe amb faldilla o vestit, tot i no ser en absolut extrany comparant-ho amb la resta de gent. Hauria estat tot el dia donant-li voltes, amb tanta incomoditat i cohibida que continuament hauria desitjat que se'm tragués el terra. Però com és Halloween, m'ho he passat molt bé.

Sóc una noia, però no crec que arribi a ser mai una dona, per diferents motius. Crec que tampoc vull ser-ho. En part és clarament la meva tendència a la immaduresa, a no voler créixer i fer-se adulta mai, però alhora crec que la paraula dona encapsula moltes coses que no seré mai. No és res dolent, al contrari, mes no em sento representada. Malgrat això, al reflexionar sobre aquest tema sento que també estic performant: vull l'etiqueta sense mullar-me, sense fer cap canvi substancial a la meva vida i la meva manera de ser. Cada vegada aprecio més els matissos del gènere, cada vegada em sento menys retinguda per aquesta pressió (tot i que sí per la societat, suposo que és inescapable), com aquest fluctua i es redefineix. Tothom ha escoltat allò de "el gènere és un espectre", però entendre-ho fa canviar prou la perspectiva. No m'he de justificar, no he de donar explicacions, varia per a tothom (per molt que els límits dins els que fluctua siguin majors o menors) i tots performem el gènere. Tothom. El fatxa més fatxa performa el gènere, probablement bastant més que una persona normal, però indubtablement tots ho fem. Crec que és part de la gràcia, crec que potser tampoc cal imposar-se aquestes restriccions com si fossin unes condicions de contorn del teu problema. Potser no hi ha condicions de contorn i no ets una partícula amb posició i moment definits sinó que ets una funció d'ona. Malauradament, com amb la quàntica, això ens sembla poc intuïtiu i sovint volem unes parets ben sòlides sobre les quals recolzar-nos i definir-nos, per molt que això de vegades ens limiti en comptes de fer-nos créixer. Al cap i a la fi, a tots ens agrada saber què som, qui som, com som. Ens agraden els canvis dins d'un ordre, aquells que controlem i vigilem. Les etiquetes són armes de doble tall, en part ens encapsul·len de tal manera que no podem sortir-nos i en part ens acullen i deixen ben clar el que som i la nostra postura de cara al món, que també és important, i més quan s'empren eufemismes.

En part sento que "sent una funció d'ona" l'únic que faig és voler dissimular-ho, quedar-me satisfeta amb mi mateixa tot sense voler acceptar cap conseqüència real. Em van dir que no necessito justificació ni validació. Suposo que és cert. També és cert que tots anhelem aquesta validació per part de la gent i sobretot dels nostres companys, un sempre vol formar part i sentir que encaixa als llocs.

Potser associo coses que no tenen res a veure amb la meva percepció del meu gènere i potser precisament d'això es tracta, que cadascú té la seva pròpia manera d'experimentar-ho, que aquest és modelat per l'entorn, com tantes altres coses. No en va som éssers socials. Més que disfòria tinc dismòrfia, i que m'agradaria ser com els ninos que teniem de petits, aquells nenucos més aviat unisex. Sobretot m'agradaria ser incorporia, ja que estem. És una mentalitat de la que m'hauria de deslligar, perquè trobo que contribueix a desconnectar-me del món, i prou ho estic ja. Potser per influència d'amics, la meva pròpia o ambdues combinades penso que hi ha alguna relació entre aquesta desconnexió, el no encaixar, el ser allò extrany en una cantonada, amb ser no-binari. Potser no hi té res a veure.

Comentaris de final de post: 

Sento molt ficar la física aquí, però opino que la metàfora és molt encertada. 

Aquesta entrada es podria dir potser per la manera en què he utilitzat aquesta maleïda paraula quaranta mil cops en comptes de buscar sinònims, call it figura retòrica. És lamentable. 

Això és prou personal i no estic gaire segura de penjar-ho però bueno. Vull opinions, suposo. Tinc una conversa pendent amb una amiga, però no ho he parlat amb ningú encara. Probablement hauria. És terreny pantanós i em sento una mica com si estigués anant descalça on s'acaba de trencar un vidre intentant no trepitjar els cristalls, m'excusare (si l'he cagat o he dit algo inapropiat en alguna part) dient que la primera meitat del text la vaig fer quan estava borratxa i es nota prou perquè no hi ha cap connexió aparent entre paràgrafs, només trossos i fils de pensament que se'm van passar en aquell moment, com tants altres cops.

Per últim, aquest text acaba de manera prou sobtada i abrupta, sense cap conclusió. Això és, efectivament, perquè no tinc una conclusió al respecte, de fet no sé ni si el curs d'aquest riu de pensament és algo que penso de veritat.