dimarts, 20 de gener del 2026

Sisplau traieu-me ja de Física UB (Com ens encanta estar a Física UB)

 Fa dos anys vaig veure el típic post de Física UB a insta desitjant unes bones festes a tothom i, desquiciada com estava, vaig penjar una història cagant-me en la seva estampa perquè ho veiessin els meus amics, del que posteriorment vaig fer el meu tuit fixat. Ara, a quart de carrera i espero que al meu últim semestre de tardor, crec que ha arribat l'hora de parlar en profunditat de la meva relació amb la carrera des que vaig entrar. Suposo que és molt similar per tothom, tots veníem d'un batxillerat més aviat tranquil que se'ns donava bé i de sobte vam començar a suspendre o treure cincs justos a tothora. Amb el temps, un cinc són sis crèdits, però realment l'incomoditat i la sensació que podries fer-ho millor (que ETS millor que això) mai desapareix. Crec que la majoria ho acaba acceptant prou ràpid, que t'acostumes, però a mi mai se'm treu del cap el fet que el meu peak va ser al batxillerat i des d'aleshores sóc una versió de mi mateixa que intenta desesperadament arribar fins allà un altre cop, amb un èxit més aviat negligible. Hi ha gent que entrava a la carrera sense gaire passió; a mi la física m'encantava. Realment és molt dur saber que ja mai tornaré a sentir el mateix, que estic massa cremada i massa cansada com per sentir un altre cop la il·lusió que un dia em provocava. 

Em queixo de física i em queixo sovint i amb ganes, com de tot. L'odio, odio la carrera i odio fisicaub. Tot i això, aquesta no és ni de bon tros l'única emoció que sento al respecte. La relació que mantinc amb la carrera és més aviat una relació tòxica promig, on només segueixo perquè sé que en el fons l'estimo. L'estimo perquè en el seu dia l'estimava, perquè és part de mi, perquè sé que si no estigués tan atontada i cremada la gaudiria, perquè sento que és l'únic que puc fer i que és el meu lloc, perquè a la meva jo de fa quatre anys li feia il·lusió. Suposo que ho faig per ella més que per mi. Els moments on gaudeixo són escassos, difícils de trobar i poc intensos, si féssim el balanç sortiria ben negatiu. De vegades està bé, estudiant dius "ah, què interessant! Mai ho hauria dit amb lo avorrides que són les classes", però en general simplement arriba a "està bé". M'ho hauria de passar millor, penso. 

Ahir vaig veure una peli sobre uns presoners, i un d'ells em va fer conèixer el que vol dir estar institucionalitzat. Potser és una mica extrem comparar la facultat amb la presó, però com l'estètica i tot és similar ho deixaré passar. Bàsicament deia que primer l'odies, després t'acostumes i finalment no hi pots sortir, no pots concebir una vida fora d'ella. Això mateix m'està passant a mi, estic absolutament institucionalitzada per Física UB. L'odio, estic acostumada i la necessito alhora, tot al mateix temps i en un caos absolut on alguna de les tres emocions s'esforça per dominar sobre les altres. Ara que s'apropa el final, que començo a veure que aquest túnel té una sortida, deixo de tenir ganes d'arribar-hi. Sí, sembla que contra tot pronòstic no vull deixar Física UB. Em fa por, de fet. Són diverses les raons que causen això, no entraré en gaire detall però es poden resumir com segueix:

1. La vida adulta espanta i m'horroritza a uns nivells una mica més exagerats del que haurien de ser, vull seguir posposant prendre decisions rellevants pel meu futur i actuar com una persona normal en societat tot el que pugui, a veure si algun dia em sento capaç de fer front a aquestes coses.

2. La inèrcia de la rutina i els llocs coneguts, no vull sortir de la meva zona de confort. Tot i que no ho passi especialment bé amb la meva rutina, és la meva rutina i, per tant, ja em sembla bé. Si heu llegit algun altre post del blog us podreu imaginar que tinc una fòbia malaltissa als canvis, i com a tal vull romandre en un estat molt similar a l'actual: per això vull fer el màster aquí! Així res canvia realment! Tinc un nivell d'immaduresa fascinant.

3. Com he dit, la institucionalització. Malgrat tot, aquesta carrera m'ha donat molts bons moments i sobretot molts bons amics. Clarament el millor que té la facultat i que ja vaig notar des del primer dia és l'ambient i la gent. Ho trobaré molt a faltar; quan penso en que ens dispersarem i no tornaré a veure o parlar amb molta gent em deprimeixo moltíssim. Com que no ens veurem cada dia a classe, o al bar, o de tant en tant per la facultat? Què haig de fer amb això, jo? No seguiré parlant d'això perquè em poso tristíssima.

El resultat és que he entrat en la meva dinàmica de "encara que només ho passés malament aquí, no la voldria deixar, vull que continui durant molt més temps". Tòxica del tot. Crec que volia fer un post més aviat divertit o sobre el síndrome de l'impostor que patim tots en aquesta maleïda carrera i he acabat on sempre, en la nostàlgia i la por al pas irrefrenable del temps. Encara no he acabat exàmens, de manera que estic a temps de frustrar-me i parlar de veritat sobre aquesta frustració que caracteritza i millor defineix la meva actitud davant un grau tan exigent i que provoca experiències tan catàrtiques. Després de la prematri, experiència que suposo que serà tan desastrosa com sempre, tornaré aquí a comentar si m'ha guanyat l'estancament autoimposat i he decidit allargar la carrera o pel contrari em mantinc ferma en la decisió d'acabar-la en 4 anys. Stay tuned to find out ;)

dimarts, 11 de novembre del 2025

Disfressant el gènere

 Halloween i Carnaval són bones festivitats per les noies. No celebro Halloween en absolut, me la pela, però proporciona una boníssima excusa per disfressar-se. En els últims dos dies m'he disfressat dos cops, i he gaudit com un nen petit. El que volia era l'excusa, la resta va sol. A més a més, diria que aquests dos dies han estat els únics que m'he posat faldilla i vestit en tot l'any.


No m'agraden les faldilles. Les odio bastant. Se'm fan incòmodes de collons: com que a la mínima se't veuen les calces? Com que es com portar shorts (les teves cames no es poden dissimular de cap manera) però encara pitjor? Que a sobre es volen a la més petita ràfega de vent? Cada cop que me'n provo una em sento amorfa. Amorfa és la paraula. És com si el meu cos es distorsionés en temps real davant del mirall, retorçant-se i deformant-se fins esdevindre un ésser irreconeixible i desagradable. Amb els vestits la cosa millora, però tampoc tant. Al cap i a la fi, són com la conjunció de samarreta i faldilla. Els tolero algo més, però a la pràctica mai me'n poso cap. 


Mai he estat el que podríem considerar com "femenina". Tampoc he estat a l'"altre extrem", no sóc pas masculina, penso. Sóc vulgar, sempre parlant dels meus collons metafòrics. No associo en absolut el paràgraf anterior amb aquest, no crec que portar o deixar de portar faldilles et faci més noi o noia, per descomptat. Tot i això, sí que penso que potser és un signe més. Sóc plenament conscient que l'expressió de gènere no ha de tenir res a veure amb el gènere necessàriament, però és cert que un se sent més còmode si actua "en concordança". 


Fa uns pocs anys li vaig agafar el gust a disfressar-se després de passar per la típica època de vergonya associada, ja que són dies on la gent no et mira extrany, pots vestir-te, maquillar-te de la forma que vulguis i estarà justificat. Pots cridar l'atenció, esclar, però està justificat. És dia de disfresses. Pots fer por, pots deixar lliure l'inspiració que reprimeixes, pots ser el que tu vulguis: tot és una performance. M'he sentit còmoda i guapa amb vestit i faldilla, tot perquè era una performance. Jo no sóc així, mai he estat capaç de ser-ho, però avui puc performar que ho sóc. Puc tenir una estètica propera a la gòtica sense que se'm jutgi o miri extrany, puc passar de les mirades de la gent perquè "està justificat disfressar-se". És alliberador. Puc fer gairebé el que el doni la gana, sense preocupar-me pel què diran. No tinc tendència a fer-ne molt de cas, però en aquests dies les possibles inseguretats que tingui al provar un estil nou o una combinació nova (que sempre hi són, en major o menor mesura) pràcticament s'esvaeixen. Em sembla curiós com hauria canviat la situació si hagués anat a classe amb faldilla o vestit, tot i no ser en absolut extrany comparant-ho amb la resta de gent. Hauria estat tot el dia donant-li voltes, amb tanta incomoditat i cohibida que continuament hauria desitjat que se'm tragués el terra. Però com és Halloween, m'ho he passat molt bé.


Sóc una noia, però no crec que arribi a ser mai una dona, per diferents motius. Crec que tampoc vull ser-ho. En part és clarament la meva tendència a la immaduresa, a no voler créixer i fer-se adulta mai, però alhora crec que la paraula dona encapsula moltes coses que no seré mai. No és res dolent, al contrari, mes no em sento representada. Malgrat això, al reflexionar sobre aquest tema sento que també estic performant: vull l'etiqueta sense mullar-me, sense fer cap canvi substancial a la meva vida i la meva manera de ser. Cada vegada aprecio més els matissos del gènere, cada vegada em sento menys retinguda per aquesta pressió (tot i que sí per la societat, suposo que és inescapable), com aquest fluctua i es redefineix. Tothom ha escoltat allò de "el gènere és un espectre", però entendre-ho fa canviar prou la perspectiva. No m'he de justificar, no he de donar explicacions, varia per a tothom (per molt que els límits dins els que fluctua siguin majors o menors) i tots performem el gènere. Tothom. El fatxa més fatxa performa el gènere, probablement bastant més que una persona normal, però indubtablement tots ho fem. Crec que és part de la gràcia, crec que potser tampoc cal imposar-se aquestes restriccions com si fossin unes condicions de contorn del teu problema. Potser no hi ha condicions de contorn i no ets una partícula amb posició i moment definits sinó que ets una funció d'ona. Malauradament, com amb la quàntica, això ens sembla poc intuïtiu i sovint volem unes parets ben sòlides sobre les quals recolzar-nos i definir-nos, per molt que això de vegades ens limiti en comptes de fer-nos créixer. Al cap i a la fi, a tots ens agrada saber què som, qui som, com som. Ens agraden els canvis dins d'un ordre, aquells que controlem i vigilem. Les etiquetes són armes de doble tall, en part ens encapsul·len de tal manera que no podem sortir-nos i en part ens acullen i deixen ben clar el que som i la nostra postura de cara al món, que també és important, i més quan s'empren eufemismes.


En part sento que "sent una funció d'ona" l'únic que faig és voler dissimular-ho, quedar-me satisfeta amb mi mateixa tot sense voler acceptar cap conseqüència real. Em van dir que no necessito justificació ni validació. Suposo que és cert. També és cert que tots anhelem aquesta validació per part de la gent i sobretot dels nostres companys, un sempre vol formar part i sentir que encaixa als llocs.


Potser associo coses que no tenen res a veure amb la meva percepció del meu gènere i potser precisament d'això es tracta, que cadascú té la seva pròpia manera d'experimentar-ho, que aquest és modelat per l'entorn, com tantes altres coses. No en va som éssers socials. Més que disfòria tinc dismòrfia, i que m'agradaria ser com els ninos que teniem de petits, aquells nenucos més aviat unisex. Sobretot m'agradaria ser incorporia, ja que estem. És una mentalitat de la que m'hauria de deslligar, perquè trobo que contribueix a desconnectar-me del món, i prou ho estic ja. Potser per influència d'amics, la meva pròpia o ambdues combinades penso que hi ha alguna relació entre aquesta desconnexió, el no encaixar, el ser allò extrany en una cantonada, amb ser no-binari. Potser no hi té res a veure.



Comentaris de final de post: 

Sento molt ficar la física aquí, però opino que la metàfora és molt encertada. 

Aquesta entrada es podria dir potser per la manera en què he utilitzat aquesta maleïda paraula quaranta mil cops en comptes de buscar sinònims, call it figura retòrica. És lamentable. 

Això és prou personal i no estic gaire segura de penjar-ho però bueno. Vull opinions, suposo. Tinc una conversa pendent amb una amiga, però no ho he parlat amb ningú encara. Probablement hauria. És terreny pantanós i em sento una mica com si estigués anant descalça on s'acaba de trencar un vidre intentant no trepitjar els cristalls, m'excusare (si l'he cagat o he dit algo inapropiat en alguna part) dient que la primera meitat del text la vaig fer quan estava borratxa i es nota prou perquè no hi ha cap connexió aparent entre paràgrafs, només trossos i fils de pensament que se'm van passar en aquell moment, com tants altres cops.

Per últim, aquest text acaba de manera prou sobtada i abrupta, sense cap conclusió. Això és, efectivament, perquè no tinc una conclusió al respecte, de fet no sé ni si el curs d'aquest riu de pensament és algo que penso de veritat.

diumenge, 19 d’octubre del 2025

Problemas cotidianos I: Tengo que cortarme el pelo

 Hoy es un día perfecto para colgar esto, porque después de meses (desde el 1 de julio concretamente) posponiéndolo por fin me he cortado el pelo. Vaya cosa, diréis. Tenéis toda la razón, es algo que todo el mundo hace con frecuencia y normalidad. Sin embargo, hay una serie de acciones y eventos totalmente cotidianos que me dificultan considerablemente la vida pese a lo ridículos que son, de los cuales es bastante probable que vuelva a hablar. Aunque este problema en concreto esté en mayor medida solucionado, esta vez la procrastinación se ha sumado al contingente para barrarme completamente el paso a ser una persona normal (pensar que me tengo que cortar el pelo y actuar en consecuencia en vez de lamentarme), y he tardado una cantidad de tiempo verdaderamente vergonzosa para el esfuerzo bastante pequeño que conlleva. Aún así, ahora por fin está hecho, lo necesitaba, y puedo tachar una cosa de la lista infinita de cosas que tengo que hacer este fin de semana. Me alivia un poco, aunque el trabajo por hacer casi no ha disminuido en absoluto. Tendré que esperar a ver si esta vez consigo parecer un pulpo o una medusa, aunque creo que ha sido otro intento fallido. Por lo menos estoy suficientemente satisfecha. Dicho todo esto, os presento uno de los únicos escritos que tengo de hace algún tiempo y que no son tristes:


Tengo que cortarme el pelo. Esa era una frase que se repetía una y otra vez, una necesidad cada día mas acuciante. Cada día tenía las puntas peor que el anterior, y me lo decía yo, me lo decía mi madre, me lo decía mi amiga: tienes que cortarte el pelo. Sin embargo, era (y soy) incapaz de ir a la peluquería por mí misma por una serie de factores que se pueden resumir simplemente en "me da miedo interactuar con gente que no conozco, incluso para algo tan sencillo y rutinario como cortarse el pelo", del mismo modo que también soy incapaz de ir al médico sola y he acabado desarrollando un miedo irracional hacia el personal sanitario. Pedir la cita por teléfono ya me supone un grandísimo problema que no puedo afrontar bajo ninguna circunstancia, nunca sé que tengo que decir. Necesito un guión escrito que pueda seguir, las palabras exactas que debo recitar para concertar una cita, porque siempre me hago un lío. Me olvido de preguntar cosas fundamentales y luego tengo que volver a llamar, momento en el que deseo que se me trague la tierra lo más rápido posible y que nunca pueda volver a emerger de ella. Las manos me sudan y me tiemblan, y es algo tan inocuo como llamar por teléfono. A veces, cuando ya no puedo posponerlo más y me veo obligada, al finalizar la llamada (de unos 2 minutos, probablemente, que se me hacen eternos) me digo: "¿Ves? No era para tanto". Y aún así, no podría volver a repetir ese agónico proceso. 

En conclusión: la peluquería estaba completamente vetada. Y, ¿qué hago yo sin peluquería? Mi madre también estaba descartada; la última vez que me cortó el pelo me mintió vilmente para hacerme lo que ella quería porque consideraba que "me quedaba mejor", de modo que ella no iba a volver a acercárseme empuñando unas tijeras. Sólo me quedaba una opción: cortármelo yo misma. Yo, que no tengo ningún tipo de noción estilística ni estética, que por no saber no sé ni combinarme la ropa. Hace ya unos años descubrí que, en ciertas situaciones y por vulgar que sea, lo mejor que puedo decir es "a tomar por culo" y hacerlo sin pensar más. Como cuando estás en un trampolín alto de una piscina, del que inicialmente te hacía mucha ilusión tirarte y, a medida que vas subiendo esa escalerita de metal algo tambaleante tu idea se tambalea con ella, y una vez arriba piensas: "Uy, no, yo no me tiro por aquí ni de coña". Pero, claro, tampoco quieres no tirarte. ¿Me tiro? ¿No me tiro? ¿Me tiro? ¿No me tiro? Al final han pasado cinco minutos y tu hermana te grita "¡Oye! ¿Te tiras o no?", momento en el que debes tomar una decisión, sea la que sea, porque hay más gente esperando para subir, y no puedes ir dejando pasar a la gente ad infinitum hasta que se te antoje tirarte. La incertidumbre y el miedo siguen exactamente igual que cuando acababas de subir, y tienes dos opciones. Sabes, no obstante, que en realidad sólo hay una, porque de la otra te arrepentirás un largo período, y ése es el momento justo: a tomar por culo. Te tiras. Y una vez ya ha pasado, sabes que has decidido correctamente.

Pues así tomé mi decisión de cortarme el pelo yo. Extremadamente meditado, lo sé. Obviamente, mi madre se llevó las manos a la cabeza, pero yo seguí con mi plan sin inmutarme. Decidí el día para no posponerlo más, porque ya llegaba a unos límites insostenibles. "Total," pensé, "¿qué es lo peor que me puede pasar? ¿Que me quede mal el pelo? Vaya problemón". Hace unos años, esta idea habría sido absolutamente revolucionaria en mi cabeza; todavía recordaba con claridad la vez que en la ESO me cortaron fatal el pelo y al llegar a casa (pues a la peluquera le dije que todo estaba correctísimo, por supuesto) me pasé llorando desconsoladamente un buen rato. En mi mente no había cabida para nada más que no fueran escenas del tremendo ridículo que haría el día siguiente. Entré en el ciclo de chica desquiciada con su pelo y miré los clásicos vídeos de "¡Cómo hacer que te crezca el pelo en un día!". Todos mentira, por descontado. Ese era mi nivel de desesperación y dramatismo, ya que mi pelo era probablemente mi atributo más sagrado, prácticamente el único que merecía mi respeto y podía resplandecer. Que me cortaran un centímetro indeseado era motivo de sublevación, y sin embargo cuando me planteé cortarme a mí misma el pelo esos temores habían desaparecido en su mayoría. Sí, no tenía intención de parecer un payaso, pero poco más. Supongo que con los años mis problemas pasaron a ser otros, más serios que un "me han cortado demasiado el pelo y ya no lo tengo del largo que quería", además del hecho que también cada año me va dando más igual mi aspecto. Sí, intento no parecer en extremo lo descuidada que soy, pero más que nada para no llamar la atención. No, no siempre es así; también me gusta arreglarme y sentirme bien con mi aspecto físico de vez en cuando, mas lo que verdaderamente me gustaría que estuviera normalizado es el poder llevar siempre la misma ropa o con pocas variaciones: aquella con la que me siento yo, con la que me siento cómoda, con la que no tengo que estar martirizándome todo el día pensando en si queda bien o no, en si se ve raro tal detalle, en si me pega esa ropa o doy el cante. 

Todo esto sólo pone de relieve mi complicada relación con mi imagen, que a la vez me va importando menos conforme pasa el tiempo. De modo que, en efecto, había ya poco que me impidiera cortarme el pelo. Mientras no me hiciera un verdadero trasquilón, nadie iba a notar nada siquiera, así que estaba más bien tranquila en ese aspecto. Seguía (y sigo) teniéndole mucho aprecio a mi pelo, pero ahora mantenía con él el tipo de relación que mantengo conmigo misma: es lo mejor que tengo y lo respeto, aunque al mismo tiempo no me importa en exceso lo que le pase. En realidad, esto último no es del todo cierto. Le tengo muchísimo más respeto a la integridad física de mi pelo que a la mía, que es prácticamente nula. 

Llegó el día. Parecía mentira, y ni sabía cómo hacer esa locura. Las tijeras, el peine, mi pelo, eran demasiados frentes. No tenía ni la más remota idea de cómo hacer que quedase recto. ¿Cortarlo sin más? ¿Ángulos extraños? ¿Coger un mechón de detrás intentando que no se mueva y cortarlo "recto"? Para que os hagáis una idea, es como trazar una línea "recta" sobre una superfície esférica y luego aplanarla. Eso de recto no tiene nada. A pesar de estas pequeñas chapuzas diversas, fue algo increíblemente terapéutico. Ir cortando trozos y ver como caían al suelo, el largo rato (porque sí, se tarda bastante más de lo que parece si eres un novato) yo sola con mis pensamientos o simplemente sin pensar en absolutamente nada... Me encantó esa sensación. Y para colmo, me quedó el pelo perfectamente, así que el año siguiente repetí. No obstante, no hice exactamente lo mismo. En cierto modo sí, porque volví a hacer una estupidez que curiosamente salió fenomenal.


La vez anterior no estaba ni por asomo tan nerviosa como esta. Y es que una nueva cuestión había hecho acto de presencia en mi mente, y se rehusaba a quedar desatendida: ¿Me corto flequillo? La última vez que lo hice fue horrible con todas las letras, pero tengo debilidad por los flequillos, y yo definitivamente quería uno. Son adorables. Así que la noche anterior no podía dormir, y no paraba de dar vueltas en la cama pensando en si hacerlo o no. Claro está, yo no había dicho nada a nadie ni había pedido opiniones, porque para ciertas cosas soy muy secretiva, y justo en ese momento me llegó ayuda caída del cielo: a las 3 de la mañana y en el culmen de mi locura mi amiga me envia algo por twitter, señal de que estaba despierta. Rápidamente le pregunté al respecto, porque llevaba toda la noche dándole tantas vueltas que ya no sabía ni qué quería. La idea le pareció increíble, así que sólo necesité ese pequeño apoyo para decidirme. Una vez más, mi madre se desesperó, pero ya no me importaba lo más mínimo. Tenía muy presente los incontables vídeos de tiktok de chicas que acaban con un mechón de un centímetro y en punta, así que nada de prisas: tenía que ir cortando poco a poco y dejando mucho margen, que eso siempre tenia arreglo. El resto del pelo me lo corté igual que la vez anterior, es decir, sin ninguna metodologia normal ni eficiente si no más bien como un programa informático cuyo código es una auténtica basura pero milagrosamente funciona. Y una vez más, resultados asombrosos: mi flequillo era increíble. Además, ese día iba con eyeliner, lo cual contribuye enormemente a verse bien uno mismo. Las amigas a las que les envié la foto del resultado estaban entusiasmadas, y el lunes siguiente que fui a la universidad fue el día que más gente me dijo guapa. Es más, creo que sólo en ese día me dijeron guapa más veces que en el resto de mi vida entera. Casi no sabía ni dónde meterme con tanto cumplido, genuino además. A partir de ahí y después de ver como era la rutina de llevar flequillo me acostumbré totalmente, y es por supuesto de lo mejor que me he hecho. A veces es una mierda y no es precisamente el peinado más práctico del mundo, porque cuando hace una mínima ráfaga de viento llevo los pelos de punta y si llueve o me baño parezco un pollo calvo con un par de mechones en la frente. Pero bueno, cosas que pasan. Ahora mi flequillo y yo estamos unidos contra todas las desgracias que me asolan. Ah, y a mi hermana no le gusta nada, dice que me queda fatal. Eso significa que estoy estupenda.

dijous, 9 d’octubre del 2025

Àncores al fons del Lete

Aquesta entrada és una mica curiosa i extranya, perquè he decidit fer una super aglomeració de diferents escrits que tinc que tracten més o menys del mateix tema: la nostàlgia. En realitat no parlo gaire del concepte en sí sinó més aviat de les conseqüències que té en la meva persona. Potser es fa una mica repetitiu, ja que tendeixo a expressar els mateixos sentiments amb les mateixes metàfores, però igualment he decidit no retallar res. Cap d'aquests escrits és nou, però definitivament em queden coses a dir al respecte així que segur que en faig més. L'entrada probablement s'hauria pogut dir "Avis", "Nostàlgia" o alguna cosa poc imaginativa com les altres entrades que he fet, però trobo que aquesta és molt més poètica i també més rellevant i significativa. Aquí trobareu un parell de fils de twitter que vaig fer aquest any i l'any passat, i un tros d'un escrit dirigit a cert amic que opino que aporta més perspectiva al assumpte. Doncs amb aquests comentaris el yapping pre-entrada diria que està fet, anem per feina que tenim per estona:

dimarts, 30 de setembre del 2025

El salvador

 Un petit escrit que vaig penjar a la privada no fa gaire, tot després de twittejar "El simbolisme em salvarà o viuré en la misèria, no hi ha terme mig", recordant lo familiar que era amb aquest concepte. Ara em sembla oportú compartir-lo:


El salvador és un personatge amb el que vaig començar a pensar ja fa molts anys, i que marca bastant la meva adolescència. Com diu el nom, és una persona que et salva de la desgràcia, que et treu del pou de misèria i t'eleva al món de la resta dels mortals perquè puguis viure amb ells. Sempre ha estat un figura més aviat mística i difusa, que apareix únicament a la imaginació. Neix de la desesperació, beu de l'heteropatriarcat i es nodreix dels constructes socials; el salvador ha estat sempre un home que apareix del no-res i màgicament et cura, com el millor príncep blau que podries imaginar. Tot i que sempre ha cabut la possibilitat de ser una amistat, idealment ha estat algo més. Més "elevat", més "trascendental". I, per descomptat, no hi hauria manera que jo no m'enamorés d'aquell que em salvi, de manera que príncep blau retrata bé aquest personatge. 

No ens mentirem, la perspectiva de sortir sols dels forats és, com a mínim, descoratjadora. Molts cops ni tan sols és una opció: com podries sortir tu sol d'allà? Sense ajuda? O et salva algú o mai podràs, simplement és inviable. Estàs tan enfonsat en el fang que mai aconseguiries sortir pels teus propis mitjans, necessites algú que et tregui d'allà, algú, algú, no saps ni qui però algú vindrà a buscar-te, segur que algú et salvarà. Ja no t'importa en la forma que vingui, el busques arreu, intentes fer dels teus amics el teu salvador. I, tot i que ells tenen cert mèrit, no són ni seràn mai el salvador. El salvador no existeix. Aquell que estarà sempre al teu costat no és cap altre que tu mateix: només tu et pots salvar. És una idea alliberadora alhora que decebedora. Mai ningú et podrà rescatar, ho hauràs de fer tu sol, però a canvi saps que mai estaràs sol de veritat: et tens a tu, ets literalment inseparable de tu mateix. La idea del salvador és innegablement captivadora, i amb el que més m'agradava fantasejar era amb la salvació mútua, doncs per salvar-me has de comprendre'm, i ningú que no hagi estat submergit en la foscor pot fer-ho. Per mi hauria estat el màxim al que hauria pogut aspirar. Com ara sé que això no existeix, algun cop que ho trobo a la ficció em molesta: aquell personatge que és com jo m'hauria pogut donar la clau per la salvació... Però l'ha salvat algú altre, i ja no em serveix de res. De veritat no hi ha manera de salvar-se a un mateix? Quin és el camí? No hi ha camí? 

Amb els anys he deixat de visualitzar el salvador com una persona, però segueix sent molt real per mi. Ara és un concepte vital lligat a la meva existència, la porta a la meva vida: només he de trobar la clau. Sé que existeix aquesta porta, sé que puc travessar-la, però no sé quina és la clau. Si la vida no té sentit (i no el té), per què vivim? Per què seguim endavant? No tinc cap problema amb que la meva existència no serveixi cap propòsit ni motiu, no vull cap destí ni predeterminació. Però aleshores, què és el que marca la diferència entre viure i no fer-ho? Per què escollim viure, quan és més senzill no fer-ho? No necessito quelcom que li doni sentit a la meva vida sinó allò que la fa valdre la pena. Per què Sísif es rebel·laria contra l'absurd? 

Vaig tenint epifanies curtes que oblido de seguida amb la resposta. Hi ha moments que la veig amb claredat, tan diàfana i cristal·lina que és inverosímil com se m'ha passat per alt fins ara, i en canvi de vegades només puc veure una boira opaca i negra que l'envolta: com podria haver arribat a pensar que allò era la resposta? Ara, la major part del temps estic tan a prop que quasi puc tocar-la, però sempre se m'escapa. Suposo que és part de l'experiència. Penso que la resposta la pot tenir el simbolisme: viure és un acte purament simbòlic. A què em refereixo amb això? Penseu en qualsevol cerimònia, per exemple, un funeral. Les cerimònies són la viva imatge del simbolisme. "Acomiadar" algú que ni tan sols et pot respondre ni sabrà que ho has fet és prou ridícul, i ho fem més per nosaltres que per ells. La cerimònia en la seva totalitat és absurda des de la racionalitat, però no per això hauríem de deixar de fer-la: és simbòlica. 

Crec que així hauria de ser la meva vida. Viure és un acte simbòlic. La resistència de Sísif és simbòlica. No vull una raó, un somni o una persona que em lligui a aquest món, perquè un cop no estigui em tornaria a quedar sense. Vull algo més permanent i trascendental: vull un motiu inherent a la pròpia existència digna. El simbolisme és etern.

No estic segura que aquesta sigui la clau, i tot i que ho sigui encara em caldrà decidir si vull obrir la porta i creuar a l'altra banda, a la banda on esteu tots vosaltres. Qui sap? De moment, em conformaré amb trobar la meva clau.


Aprofito per afegir que aquesta és purament la meva resposta (en cas que realment ho sigui), probablement no serveix per ningú més, ja que cadascú té la seva pròpia manera de viure. De vegades sento la necessitat imperiosa de que algú m'atorgui aquesta resposta, però crec que aleshores no em funcionarà a mi. Hi ha històries que vull que arribin per fi al punt on un dels personatges trobi la seva resposta a com viure, però em sento atemorida davant la perspectiva que aquesta no ressoni absolutament res amb mi, que la senti totalment aliena a mi. Encara que em dificulti considerablement les coses, crec que l'hauré de trobar jo mateixa, la meva clau personal i intransferible, com una contrasenya amb la que per fi poder accedir al món real.

divendres, 26 de setembre del 2025

Una muñeca

Aunque haya escrito una supuesta introducción, esta es la verdadera introducción a la persona que soy ahora. Esto lo escribí hace ya tiempo, pero sigue igual de vigente que antes. En muchos de mis escritos encontraréis temas y metáforas recurrentes; eso es porque esas ideas han dado mil vueltas en mi cerebro. Al final, de todos los demás textos se puede trazar una conexión (más o menos notoria) a este escrito. Este es el original, supongo, e irónicamente uno de los mejores al respecto. Hablo de la mayor constante y problema que me ocasiona la depresión desde hace años: la apatía, la falta absoluta de cualquier emoción.


 La apatía es, en el fondo, un mecanismo de defensa más. Cuando todo se vuelve doloroso, al final dejas de notarlo. Te haces "inmune"... O eso crees en tu ignorancia. Tu semblante permanece inmóvil ante cualquier comentario o acción, te resbala como la lluvia en un paraguas, como si estuvieras viendo todo a través de un cristal algo borroso que amortiza el ruido. Inexpresiva. Nada te importa. Todo te da igual. No te preocupas por nada ni por nadie. Esas son las conclusiones que se sacan de ti. Ya no sientes como un sinfín de emociones burbujean dentro de ti queriendo salir, imposibles de reprimir, ahora todo es vacío. Nada tiene un sentido, empiezas a cuestionar si una existencia hueca y gris tiene alguna finalidad. Sólo te mueves como un robot, como una muñeca que camina, come y dice cosas, pero nada más. No piensa, no siente, sólo sigue su rutina programada día tras día. ¿Vale la pena comer? ¿O dormir? No lo parece, es el equivalente de darle cuerda a la muñeca, para que siga igual. No tiene deseos propios, ni ambiciones, ni sueños. Ningún tipo de propósito o algo con lo que mirar hacia delante. Ni siquiera se puede clasificar como vivir, es únicamente existir. Y, ¿eso tiene algún valor? 

Si le preguntas a la muñeca qué quiere, no sabrá responderte. No sabe qué quiere de regalo de cumpleaños, qué quiere hacer en el futuro, ni siquiera sabe si piensa permanecer aquí mucho tiempo. Es totalmente incapaz de pensar más allá del presente inmediato, porque le parece absolutamente irrelevante. Todo en absoluto parece irrelevante, y como tal debe acabar. Al fin y al cabo, la vida se hace demasiado larga para los fantasmas. Deambulan sin rumbo y sin saber por cuánto tiempo, y sólo pueden arrastrarse de un sitio a otro mientras esperan. El vacío que sienten no se puede llenar con nada y toda acción es inconsecuente. Por mucho que les parezca lograr encontrar algo, no es más que una esperanza absurdamente vana.

Al principio te convences que esto es mejor, que cualquier cosa es mejor que el sufrimiento. Esos pensamientos que te acechan cada noche, preparados para atacar a la mínima señal de debilidad. Se cuelan por una pequeña grieta y no puedes escapar. Todo se acumula, y no puedes soportarlo, no puedes soportarlo, no puedes soportarlo ni un día más... Hasta que de repente ya no lloras más. Un día, los mismos pensamientos no te provocan ni un poco de desesperación, sólo una resignada aceptación. Parece una salvación, pero nada más lejos de la realidad. Aunque en un inicio te pareciera que las emociones hubieran desaparecido, no era cierto. Seguían allí, pero esta vez atrapadas, recluidas en una celda sin resquicios por donde salir al exterior y liberarse. Se juntan y se comprimen, reprimidas en el fondo de tu ser, tanto que al principio ni las notas. Pero como no tienen forma de salir, es como un vertedero cuya montaña de escombros sólo crece con el paso del tiempo. Y llega un momento en el que te das cuenta que no es que no sientas, es que ya no puedes sentir. Que estan ahí, pero no puedes llegar a ellas. Y ya no es sólo el dolor el que no se manifiesta, tampoco la alegría. La risa cada día es más falsa, y no puedes ni interaccionar con tus amigos. Es como una prisión. Hay una barrera invisible que te separa de tus sentimientos, es decir, de tu propio ser. A pesar del sufrimiento, sin tus emociones no eres más que una muñeca sin personalidad. Quieres dejarlas salir, expresarlas, liberarte de ellas, pero no puedes. Todo permanece quieto. Intentas llorar, y tu, que llorabas cada noche, no puedes encontrar ni una sola lágrima en tus ojos. Esencialmente, te roba tu persona y la sepulta bajo tierra, donde nadie puede encontrarla. Inalcanzable, quedas relegada a ser la muñeca. 

Quizá la angustia que sentías antes ya no te atenaza la garganta, amenazando con dejarte sin respirar y la cara llena de surcos salubres, sin embargo, el sufrimiento permanece. Es verdad, no hay dolor. El cerebro no parece que te vaya a explotar, no hay momentos donde te vuelves histérica y te planteas si no estarás loca de verdad, momentos en los que tú, atea que eres, le preguntas a Dios qué has hecho para merecer esto. Pero ya no eres tú. Eres una mera sombra, tu mente adormecida y aletargada y todo tu ser queda atenuado, como si te hubieran tapado con una manta enorme y gruesa, de color gris. No negro, que es como veías antes el mundo, sino gris. Un color inconexo, a medias entre el blanco y el negro pero sin ser ninguno de ambos realmente. Es un páramo desolado, algo triste quizá, sin nada relevante. Te miras al espejo y ves unos ojos que examinan tu cara, muertos. Ninguna emoción. Estás muerta, después de todo. Tan muerta y tan inconsecuente, tan poco digna de atención que olvidas hasta haber mirado tu reflejo siquiera. Tampoco recuerdas qué has comido, qué ha pasado hoy o cuántos años tienes. No es de extrañar, pues dejaste de vivir hace tiempo, y los fantasmas no generan memorias. Sólo tienen las pasadas, aquellas a las que se aferran con desesperanza y consternación, aquellas que se van disolviendo con el tiempo, al igual que ellos mismos. Son sombras hechas de polvo, y una ráfaga de viento se lleva la mitad. 

Llegó un momento en el que las fechas dejaron de significar nada. 2024. 2025. 2014. 2019. Esos números ya no me provocan nada. Septiembre. Febrero. Junio. Los meses parecen todos iguales, lo único que te permite distinguirlos es el clima. ¿Vivir 70 años? No parece algo asequible. No sé cuál es la esperanza de vida de los fantasmas, pero espero que no sea larga, porque todos y cada uno de nosotros queremos desaparecer finalmente de un sitio donde no pertenecemos. Vagamos por la tierra de los mortales, pero somos fundamentalmente diferentes. Como tales, debemos desaparecer una vez desechados: hasta a una muñeca automatizada se le gastan las pilas. Los circuitos se fríen o dejan de funcionar, y se queda en el estante. No puede hacer nada por ella misma, por voluntad propia, si es que aún tiene. Es incapaz de moverse, incluso para hacer cosas que le gustaban. Algo tan sencillo como ver una serie se vuelve tarea imposible, por no hablar de aquello que ni siquiera tenias ganas de hacer para empezar. Tampoco es que eso importe, desde fuera se ve todo siempre de la misma manera: no quieres hacer nada. No te preocupas por nada, te da todo igual. Eres el ser más vago y con más desinterés por el mundo y las personas que te rodean de todos.

Introducció

 Hola! Sembla que he cedit a la propaganda i m'he fet un blog. És cert que fa temps que no escric gaire i estaria bé tornar-ho a fer de tant en tant. Com tinc unes quantes coses ja fetes, suposo que anire barrejant texts que vaig fer fa anys i coses que faci al moment. De què se suposa que tracta aquest blog? Bona pregunta. Principalment escric per desfogar-me. Quan estic trista escric unes coses bèsties que em pugen l'ego a l'estratosfera i que sovint m'agradaria compartir. No són per ningú en concret, simplement trobo que pot ser interessant llegir aquestes coses. Alguns els he penjat a twitter (d'on suposo que veniu tots, així que si algun cop els heu vist i no us han interessat aquest blog tampoc ho farà), la majoria s'han quedat a la meva app de notes. Primer disclaimer: gairebé totes les coses que he escrit desgraciadament són tristes, depressives i descoratjadores. Si espereu un món de sol i arcs de Sant Martí, aquí no els trobareu, em sap greu. M'agradaria escriure sobre coses que també ocupen la meva ment i que no són la meva depressió, però és només un projecte al meu cervell, per tant no hi compteu amb ell fins que no el vegeu amb els vostres propis ulls. 

Si no em coneixeu, ja em coneixereu, suposo. Potser només coneixereu una petita part de mi, la que jo comparteixi en aquest blog. Volia fer una introducció però ha estat la pitjor introducció meva que he fet en la vida, així que passo. 

Sense més dilació, benvinguts al meu blog. Espero que gaudiu o com a mínim us sentiu una mica menys sols en aquest món inhòspit i desagradable.

Sisplau traieu-me ja de Física UB (Com ens encanta estar a Física UB)

 Fa dos anys vaig veure el típic post de Física UB a insta desitjant unes bones festes a tothom i, desquiciada com estava, vaig penjar una h...