Només tinc dues neurones i xoquen entre sí constantment

 Sovint sento que el meu cervell no funciona, per diverses i abundants raons. Crec que en part és una mica el meme de tothom al metro pensant "I probably lack something fundamental that makes me human", però en part és una sensació tan freqüent i que trobo a tants àmbits de la meva vida que realment m'ho acabo creient. No entenc gaire la vida ni les relacions humanes, d'aquestes últimes tinc una visió bastant diferent a la normal, ja que m'enfada bastant. És el nostre primer cop vivint, així que diria que tothom està com jo, tot i que normalment no ho sembli. Dóna la sensació que la gent segueix un camí prou ben marcat, que fa algunes voltes i puja o baixa en major o menor mesura però segueix endavant. Jo crec que estic perduda enmig del no-res. No hi ha gaire camí, només alguns trossos abandonats. De vegades, encara que els trobi tampoc els segueixo, perquè no estic segura de voler un camí. Molts cops el meu camí va cap enrere, no cap endavant, i indiscutiblement és la ruta llarga: tothom m'avança o senzillament ja estava davant i es fan puntets llunyans que s'acaben perdent de vista. Tampoc hi ha res dolent amb això, només que alguns cops m'agradaria que m'acompanyessin, que els camins de la gent que estimo sempre estiguessin al costat del meu i no acabessin o es bifurquessin abans jo estigui llesta, és a dir, mai. 

No sóc una excepció a la resta d'humans: jo també busco desesperadament la connexió amb els altres. Sóc tímida i em fa por socialitzar, però m'agrada crear nous vincles amb la gent. Espero no deixar mai de fer-ho, perquè sento que la meva vida consisteix una mica en això, un viatge llarg i dur en el qual coneixeré a tota la gent de la que després m'hauré d'acomiadar, en la lluita contra aquesta realitat absurda que em pren tot el que algun cop ha estat preciat i contra el pas del temps. Sento que deixar de lluitar i acceptar amb resignació que no puc guanyar no és el que he de fer, tot i que potser seria més fàcil. Crec que patir tant demostra lo molt que els he estimat o que els estimo, no preferiria sentir menys per estalviar-me el patiment. Dostoyevski pensava d'una forma similar, "Pain and suffering are always inevitable for a large intelligence and a deep heart." Sí, em consolo pensant que dec ser prou inteligent per patir d'aquesta manera. Que com a mínim no sóc estúpida, o no del tot. De tota manera, probablement m'agrada recrear-me en el dolor una mica massa, i així no hi ha qui visqui en pau. El meu cervell no funciona perquè sempre que trobo el meu camí mentre volto sense destí decideixo abandonar-lo, i després em lamento quan el busco i no el trobo.

La visió hegemònica de les relacions d'una persona és jeràrquica i ben limitada: en ordre ascendent, primer van els coneguts; després els amics; després els familiars, que sota cap concepte deixen de ser familiars teus i per tant els deus una bona relació passi el que passi, i per últim tenim les relacions de parella coronant la piràmide. De fet, aquestes dues darreres les podríem posar a la mateixa alçada, ja que sovint es creuen i has de fer de la teva parella la teva família. Si no vols formar una família alguna cosa extranya passa dins del teu cap. Anàlogament, tenir parella és el fi últim per tothom; el sistema està enfocat a que et juntis amb una persona (i una de sola, res de relacions no monògames, i per suposat del gènere oposat en general) i visquis amb ella la resta dels teus dies. La idea de les ànimes bessones, la mitja taronja, etc. és la mentalitat predominant en la població, que t'assegura que hi ha la persona esperant-te i que no t'has de preocupar, perquè tot arriba. Per molt que no t'esforcis, trobaràs el teu salvador, el teu príncep blau. És la propaganda que ens han venut des de ben petites, al cap i a la fi. Aquesta idea, a part de misògina, és profundament absurda. Entenc molt bé les ànsies de fer que una relació duri per sempre, però no entenc per què ho aplicaries només a les relacions romàntiques, com si les altres tinguessin un valor intrínsec menor. L'objectiu i l'aspiració de la vida de tothom és sempre (per molt que no sigui l'únic) emparellar-se, casar-se, formar una família. Jo no vull aquesta vida. A sant de què se'ns havia de preguntar amb 7 anys (i, posteriorment, de manera freqüent) si volíem tenir fills? Érem nenes petites, què havíem de saber? Per descomptat, en aquell moment totes dèiem que sí, perquè mai havíem pres una decisió conscient sinó que se'ns havia inculcat la resposta. Per què si la resposta és que no el següent pas és que se't qüestioni? Com és que em pregunten a mí per què no en vull tenir i no a les que responen que sí per què sí volen? No és molt més important saber per què ho volen? Potser sí és que no entenc les relacions romàntiques, com tinc la sospita. No sé com funcionen, no sé en què es diferenciarien d'un altre vincle qualsevol que pugui tenir jo, no sé què les fa més especials que la resta. Per què haurien de ser tan diferents de la relació que pugui mantenir amb els meus amics, amb els meus avis, o la relació extranya o parasocial que mantens amb alguna gent que no coneixes tant? No crec en absolut que siguin fonamentalment diferents, només diferents i punt. Si penseu que exagero és perquè no us heu fixat; l'altre dia se'm va dir (en referència a que tinc la personalitat d'un gat que bufa quan l'intenten acariciar) que era així perquè encara no havia trobat l'amor, que això em canviaria. Poques frases més idiotes i amb menys raó he sentit. Sí, no tinc gaire clar si sé estimar d'aquesta manera, si seria capaç de tenir una relació normal i no les coses rares de fins ara, però sé perfectament el que és l'amor: impregna cada vincle que tinc, que no són pocs. Tal com diu la pel·lícula de Love Actually, "Love actually is all around". L'amor està a tot arreu, no és exclusiu d'un tipus de relació concreta. M'enllaço amb la gent de maneres canviants i particulars, i d'això tracta viure. El meu cervell no funciona perquè m'enganya amb els meus sentiments i deixo de saber què sento de veritat i què no, deixo de saber si de veritat he estimat a algú o era només una il·lusió i em diu que realment el que passa és que simplement no estic feta per això i mai podré saber el que se sent.

Lògicament, tenir depressió m'ha alterat i deteriorat el cervell, encara no tinc gaire clar fins a quin punt. Crec que m'afecta a diverses coses, entre elles a la memòria. Els últims anys són com una taca gris i difusa, i els últims mesos directament no existeixen gaire: estan en blanc. Ocupen espai, perquè sé que estan allà, però no puc recordar gairebé res al respecte. Segons el psiquiatra, senyor al qual vaig intentar resumir la meva vida en una hora i prou però es va veure capacitat per receptar-me uns antidepressius, tinc unes quantitats bojes de cortisol al cervell i és el que em causa que al despertar-me d'hora tingui veritables ganes de matar-me i que si m'assec em costi un esforç titànic aixecar-me i seguir amb la rutina programada. El cert és que no em sembla una mala explicació, tinc algun altre desajust hormonal que podria estar causat o influenciat per això, i a més tinc una greu manca de dopamina, el que fa que a la mínima que rebo una miqueta automàticament em torno addicta a allò, és igual si és el sudoku, el buscamines, fer doomscrolling a twitter o qualsevol dolç repugnantment industrial que em dóna un petit tastet de felicitat durant cinc miserables minuts fins que m'ho acabo. El meu cervell no funciona perquè visc dissociada de la realitat i és incapaç de processar res del que visc i molt menys guardar-ho a la meva memòria, per això tinc espais en blanc.

Ja per acabar (no perquè no em quedin 40 justificacions de per què el meu cervell no funciona sinó perquè no sabria com explicar-les i això s'està fent ja prou llarg), estic apàtica perduda. Ja he parlat d'aquest tema, el que més m'afecta és no tenir ganes ni esma de fer res. Mai. Els dies passen, però jo no passo els dies: més ben dit, els dies em passen pel damunt. Hi ha un munt de coses que m'agraden i que voldria fer, però no puc fer-les i no puc predir si algun dia m'aixecaré i podré fer alguna d'elles, així que visc sense fer res. Voldria dibuixar, voldria escriure (avui he pogut en bastant temps, i porto ja hores per aquestes pobres línies que esteu llegint), voldria jugar (no puc ni jugar!! Lol lmao), voldria veure sèries i pelis que m'agraden o que mai he vist però en tinc ganes, voldria tocar el piano, VOLDRIA LLEGIR!, voldria tornar a intentar aprendre japonès, voldria escoltar música sense que em rallin les meves cançons preferides, voldria interactuar críticament amb l'art i analitzar-lo, voldria quedar amb els meus amics i sentir que estic allà amb ells i no que un vidre invisible ens separa, voldria sortir al balcó a reflexionar o quedar-me mirant la paret mentre penso una bona estona, voldria fer introspecció, voldria estudiar i mostrar interès per les coses que m'interessen, voldria formar-me i culturitzar-me, voldria deixar de lamentar-me i fer algo per intentar arreglar aquesta societat desastrosa que tenim... Voldria fer tot i no puc fer res, no puc ni avorrir-me. Sóc com un fantasma a qui el món travessa, completament transparent: no puc interactuar amb ell. Tal com deia Aristòtil, els humans som éssers socials; privar a qualsevol de nosaltres de l'interacció amb l'entorn és, essencialment, condemnar-nos a mort. Així que sí: el meu cervell no funciona perquè vull fer coses però no em deixa fer-les, i no hi ha disciplina, força de voluntat o la xorrada d'eufemisme que més us agradi per dir-nos als malalts mentals que no fem suficient que sigui capaç d'impedir-ho.